Les coses en aquest moment no podien ser pitjors des del meu punt de vista. D'acord, però aquesta entrada no és sobre mi estrictament però sobre la gent que es trobi en la mateixa situació. És sobre la gent que sofrís força perquè tenen res de res a les seves butxaques, res de res per a menjar, res de res per gastar per als seus nens, res de res per gastar en roba, i res de res per a seguir una vida cultural. Trets dels quals han estat fet "sense llar" perquè no han pogut pagar el seu lloguer, tret dels que s'hi han suïcidat als mateixos de desesperació, ara és molt fàcil fer una predicció que una marea altíssima de famílies o parelles està per arribar, gent que s'han ficat en la mateixa situació com jo, cosa que bàsicament es veu així: Una família de quatre. Un dels adults té un treball fix, guanya una mica de sous, no gaire tant, però d'una manera o de l'altra justament es pot sobreviure, l'altre adult té un treball més o menys fix però com a treballador temporani (fix discontinuu, que és molt comú com a escenari). (...)
Doncs, alerta. Sense parella i pares/mares monoparentals poden exhalar ara segurament perquè no estan afectats. Aquesta vegada, són les famílies que són el blanc d'aquesta llei, la qual cosa trob molt destorbador quan et poses a pensar sobre això. Doncs, si tu estàs casat, la cosa va així: La dona (o el que té el contracte temporani) acaba de completar els seus sis mesos de feina i ve per sol·licitar els seus beneficis (prestacions de l'atur) per als sis mesos que venen i que normalment el seu contracte sigui dormint. Aleshores, el xoc arriba. En lloc de rebre els 426€ de l'ajuda normal (o de l'atur), ella ara només rebrà uns 105€ malgrat que si la parella té nens per suportar o no, dóna igual si es troben en una mala època financera per sobreviure. Simplement no dóna per res tot això, és així. Acab d'informar-me i sembla si tens una parella que (ara escolta, això és el bo!) guanya més que el “salari mínim” de 640€ / mes, la llei s'aplica i et deixa amb 75% menys dels teus beneficis de l'atur. Doncs, en lloc de rebre un total de 2.556€ per un temps de sis mesos (que es pot expectar en el meu cas perquè l'illa d'Eivissa normalment no tingui tant treball en els mesos hivernals) rebràs uns 630€. L'esvoranc d'uns 2.000€ menys és una cosa que la família ha de resoldre per a si mateixa i està deixat enrere per fer conclusions. Bona idea, no?
Diria que això és el més horriblement injusta llei en existència del segle 21 de la qual vaig adonar-me. A més, és un crim, i no ho dic només perquè sóc afectada també (cosa que m'ha fotut força, admesa) però l'essència d'aquesta entrada és que realment puc preveure que passarà pel que fa a les famílies afectades, com poden tractar amb això, que passarà a la península a Espanya, a les illes balears, a les illes Canàries. No és gaire difícil preveure que passarà. Bàsicament això mateix. En robar l'últim sou, sense dir res de robar les restes estripades de la seva dignitat, sense mencionar despullar-los de les restes d'una mobilitat social d'aquest grup, bàsicament això tradueix com a pobresa, cruel i sense desfressar pobresa, pobresa que no està gaire divertit. No ser capaç de pagar totes les factures necessàries mensuals, haver de fer jocs malabars per evitar forats i pensar on es pot fer una altra retallada per anar tirant i arribar a la fi del mes. Tan senzillament això. Prenent en compte que al mateix temps hi havia una pujada, un increment, de la gent "nouveau riche" gent que es trasllada a les ciutats vivaces d'Espanya i a les illes de tendència, així que els nouveau riche es troben només a distància d'un tir de pedra (gairebé literalment en aquest cas). Això en canvi un altre cop escalfa la rivalitat entre rics i pobres, entre "have" i "have not’s". Si Karl Marx fos encara viu, tiraria el seu pamflet sobre la batalla de classe. Avui, la gent sembla d'haver oblidat que el món d'avui demostra senyals més forts encara i més cruels encara que hi ha tres si no quatre classes avui en dia.
1) Els pobres, els malalts, la classe baixa classe – els que estan fora d'un treball, o malgastats, massa malalts o massa socialment ineptes per treballar. Als que se'ls nega l'accés a la gran roda de la fortuna.
2) El mixt grup dels treballadors i de la classe mitjana - que a poc a poc sembla desintegrar - o bé tornen a caure en el grup dels pobres i malalts, o que d'alguna manera ho aconsegueixen pujar al grup de les persones que són més amunt. També estan lluitant, que pot arribar a funcionar, segons el llest que són, tractant de treballar el sistema d'aquí i allà. Però, bàsicament, són la força de treball del nou mil·lenni. Odien les persones de la classe 1 perquè pensen que en realitat només són escombraries i que no volen treballar. I ells envegen les persones de la classe 3 per raons òbvies.
3) La classe mitjana alta - les persones benestants - que també estan treballant les persones, almenys ho eren en un altre temps, però la majoria d'ells realment no han de treballar més. D'alguna manera, són capaços de gaudir de la vida tal com és. Són capaços d'inclinar cap enrere i veure el que passa a tot el món. Menyspreen la classe 1 i també la classe 2 menyspreen. Ells envegen la classe 4 i les seves persones per raons òbvies.
4) El pudent rics - explica per si mateix. Per descomptat, ells no saben res dels dolors o les molèsties que la classe 1 i de classe 2 o fins i tot 3 persones passen. Essencialment Podrien fer una diferència amb la seva riquesa, però no ho fan. Són reticents a activar a si mateixos. Observen i fan viatges, compren vaixell, rere vaixell. La seva major preocupació podria ser la pregunta què poden atorgar als seus fills i filles. Bàsicament, aquesta classe és el problema real. Ells són l'arrel de tot mal. Si entenen que el món ha entrat en aquest desequilibri financer i també en termes de distribució de la riquesa, i per tant si volien que els altres participarien en la seva immensa riquesa, el món podria ser un lloc millor. Però, siguem sincers, bé, això no és un conte de fades i jo sabem que no va a succeir.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=9o7yQIMx17s
Tornar a Espanya: Quina conclusió es pot deduir d'això? La vaca sagrada, anomenada família, ha estat oficialment mort. O, per dir-ho clarament, s'ha sacrificat i les entranyes estan sortint dels seus estomacs. Si m'haguessin divorciat o anava a ser mare soltera, això no hauria passat a mi. Un món feliç que té aquesta gent en ell! Però ser una mare feliç i no una divorciada o mare soltera em vaig fer visible, sospitosa. Ja veig. Oh! Jo podria haver entès si estiguéssim parlant Franz Kafka, en cas contrari aquest escenari és massa kafkià per a mi. A part d'aquests esquizofrènics pensaments, la ment deformada d'alguns polítics que havien pujat amb aquesta llei absurda, tinc altres visions, encara més fosques per compartir. I els nens? Els diré a menjar un 75% menys, a consumir un 75% menys d'una educació necessària, a tenir 75% menys roba, per donar-me menys un desgast de 75% i per compensar-lo, en créixer 75% menys del que encara pot usar l'any passat roba, hi participen un 75% menys en les activitats dels nens que no són gratis, com tots sabem??? No ho crec. Per sort, es podria dir, que viu al camp. Aquí les diferències no són tan greus. Sí, això és el que es podria pensar. Però és que hi ha, però. I els meus fills les han vist, les diferències, fa molt de temps. Què passarà ara? La cosa és que la pobresa, vist des de fora pot semblar un refugi romàntic, com un refugi segur des del món de bojos, però la veritat és que la pobresa significa, bàsicament, que la teva vida no és molt divertit, i, bàsicament, que també es va a acabar més ràpid i d'una manera que no t'agradarà gaire.
Pobresa significa això:
- No tenir els diners per comprar els aliments més sensibles, per tant, no pot seguir la dieta més equilibrada i sensible. (Tot i que sabem que el menjar és millor, de vegades la cartera de cadascú decideix el que compra. Tan simple com això. Mira els preus en un supermercat, compari el que pots comprar amb 30 €, i llavors veuràs el que vull dir. Amb els aliments que porten molt de sucre, molt de greix, bàsicament tots els aliments altament processats solen ser molt barats, mentre que els aliments naturals, autèntics, sensibles i bones són en canvi molt costosos.)
- No ser capaç de comprar els llibres, les joguines educatius, el que sigui que vostè com a pare volia oferir als seus fills (i sí, tot som àvids usuaris d'una biblioteca pública, però hi ha llibres que no estan disponibles, i no hi ha res com un llibre que pertany a tu mateix, etc.)- No estar el més relaxat, ni tan ben informat com els altres, com que estàs mantenint la lluita per l'existència, simple i nua com és. (Això pot ser un efecte secundari, però no obstant això succeeix) - No es pot fer la compra més barata, ja que en efecte es veu obligat a comprar al moment en què altres s'inclinen cap enrere i dir: "No, millor esperaré fins que la caiguda dels preus, i s'estabilitzen en un nivell més baix." Tu, com un pobre, et veus obligat a comprar a la taxa més alta. I sí, és cert. Això fa encara més pobres. És un cercle viciós.
- Aquesta situació deixa el pobre perdut i menys fort i menys valent encara
- No et fa content - No és saludable tampoc.
D'acord, jo podria seguir aquesta llista i omplir-la més, però fins i tot si suposem que són encara capaços de proporcionar amb la informació necessària, sent capaços d'estalviar una mica aquí i allà, hi ha un límit físic a tot això. I la majoria de les persones afectades - i això està bastant clar i segur que sigui vertader - no sigui tan realista i no tan rígida en què comprar i què no comprar, així que també cauen a les trampes de la pobresa típiques. Per tant, la teva pobresa, fins i tot podria ser pitjor que la que representa. Però la conclusió és la següent: la pobresa fa així què et separa de la resta dels altres. Que et fa callar.
Per què? Són coses molt petites. Diràs QUE NO amb més freqüència i també als moments en què vols dir QUE SÍ. Diràs QUE NO al convidat com que no tens els diners per comprar un regal. I també diràs que no perquè tot i que només són de 25 quilòmetres, el viatge de 50 quilòmetres només per una de les parts, a més un regal que necessites comprar, et deixaria amb butxaques buides. Així que has de decidir. Diràs que no, perquè l'última vegada que va ser convidat i aquesta vegada seria el torn de convidar, però no tens els diners per convidar a ningú, doncs, així que no ho fa. La pobresa fa que et sents sol. Sembla que tot allò va ser copiat d'una novel·la de Dickens, un conte de farinetes, i la casa de treball, però aquesta és la veritat nua i despullada. Desitj que alguns polítics espanyols i empresaris perquè vinguin a gaudir de tota aquesta regla i una - collons - terrible situació com aquesta. Sé que hi ha famílies que estan en pitjor situació que nosaltres. Hi ha famílies en què tots dos van perdre els seus llocs de treball i així successivament la cosa va pitjor. Però no entenc com l'Estat es posa d'acord per destruir la unitat de la família amb una llei com aquesta. Li vaig donar un cop de colze al meu marit i li vaig preguntar si volia divorciar-se de mi per què anés a aconseguir el benefici complet d'estat. És tan ridícul. L'amarga veritat és que ningú es preocupa per les famílies més, per no parlar dels nens que creixen de forma segura. Això és una cosa que em fa enutjada i trista. Per a mi, com un adult, les coses són molt més fàcils. Puc sobreviure per sis mesos menjant res que els espaguetis més barats i el iogurt més barat, i poca cosa més. No seré capaç de pagar tots els meus comptes, així que tindré un problema aquí i allà, tot i que tinc un molt bon ànim de pagar-ho tot.
Però el que em molesta més és el delicte de robatori d'una peça de la infància, que s'estan traient dels nostres fills. La innocència i la sensació de despreocupació és d'alguna manera perdut al llarg d'aquest camí. A part de la necessitat de vitamines, proteïnes, fruites i verdures, els nens tenen la sensació d'estar protegits i ben cuidats. Necessiten estabilitat. Ells necessiten el riure i també la llar segur que és d'ells. Ells necessiten roba, sabates noves de tant en tant. Em sembla tan increïble que tot això sembla impossible només perquè l'Estat va decidir que prefereixen ajudar a alguns banquers criminals i alguns polítics lladres. No és estrany que no hi ha diners per ajudar les famílies. Quina ximpleria pensar en el segle 21 que una família sigui una cosa que l'Estat vol protegir per llei. Que trist ´que és d'haver-se equivocat en aquest punt. Des que tenia 15 anys sempre vaig treballar. Hi ha una gran quantitat de llocs de treball darrere meu, i no tots ells eren bons, però tots i cadascun d'ells em va ensenyar alguna cosa. I jo record i estima això. Quan vostè treballa, vostè ha d'anar a casa amb un somriure a la cara. Avui en dia, aquest somriure es va assecar. Ha estat reemplaçat per les preocupacions constants de què tindré prou per pagar els meus comptes. Seré capaç de mantenir aquesta carrera de rates? Amb persones que són (per qualsevol raó) en la només els treballadors a temps parcial o d'atur, les coses són encara pitjors. Et tenen com una mena de perdedor. Et veuen així. Tu ets un pària del sistema. Hi ha alguna cosa que has fet malament. Una cosa en la teva personalitat que no acabava d'encaixar Oh, tens fills. Veus? T'ho vaig dir.
Tenir fills i estar orgullosos d'ells és una cosa que la nostra societat no vol escoltar, i molt menys li importa.
Així que, bàsicament, no prendré aquesta amarga metzina sense defendre'm i esper poder mantenir el meu sentit de l'humor fosc i seguir fent coses divertides i útils per als meus fills, per al meu marit i per a mi, però si es dirà la veritat: malgrat que sóc una optimista nata, tinc dubtes, més extremes de com podem sortir-ne d'això, període de sequera i extremament llarga, el bé que serem capaços d'adaptar aquest temps, com fer el nostre camí a través de la temporada d'hivern.
Com fer aparèixer l'or o el sou del no res.
Serà un viatge força difícil.
Per no parlar de tots els robatoris i assalts, que començarà a passar amb certesa.
Eivissa és un lloc per als treballadors de temporada. La majoria d'ells abandonen l'illa després de la temporada, però alguns d'ells viuen aquí, pel que aquestes famílies estaran en problemes i embolics igualment profunds. Només ens agradaria. I no hi ha cap núvol, i ho sent també no vingui. A l'Espanya peninsular, problemes similars es presentaran amb el focus en les grans ciutats com Barcelona, València i Madrid.
Tinc curiositat per com es desenvoluparan els índexs de criminalitat. Això ha de ser una cosa divertida de veure.
Oh, i una altra cosa. És bastant clar que aquesta llei és una altra cortina de fum, un esquer per portar la força de la crítica fora senyor Rajoy i el seu lideratge ridículament incapaç. Tan trist que la gent no pot dir "he cagat la tasca. Em trec el barret i me'n vaig." No sembla que li hem fet arribar el missatge.
És temps per un nou inici. I temps per agitar el sistema.
