El Franctirador O una joventut immobilitzada

El Franctirador d'Albert Pijuan és un llibre molt sorprenent i també molt emocionant. L'autor (nascut l'any 1985 a Calafell) és politòleg i llicenciat en filosofia. El llibre El Franctirador és la seva primera novel·la després d'escriure relats breus i poemaris.

La història és un snapshot de Polònia l'any 1991. Glasnost i Perestroïka són mots que s'apliquen a Rússia, però no gaire a Polònia. Les estructures d'aquella societat són firmes, per no dir cementades.
El jove Krysztof Niewinny, tornant de Suècia, acaba de tornar a la seva ciutat natal, a Gora, on es veu confrontat amb les velles estructures (comunistes, però també del catolicisme). Els dies s'assemblen molt. Però la pau està trencada per la feina d'un franctirador. Una recerca frenètica comença per detenir l'assassí.

L'era de postcomunisme és una era difícil i plena de contradiccions, i és això que aquesta petita novel·la capta i retrata molt bé. A mi, m'ha agradat molt la manera com el narrador aconsegueix contar aquesta història d'una vida marcada per l'opressió i d'una manquesa d'oportunitat. L'autor fa delator i els treu tots aquells petits secrets, aquells rituals amb què intenten semblar com un país moderne i reformat quan realment no ho és.

La relació entre Blumenfeld i Tadeusz per exemple és un exemple de què justícia sempre és una qüestió del règim i de qui et fa preguntes, i que t'ofereix. Bàsicament és dependència del més dèbil al més fort. Del nen a policia. Subjecció i submissió inclosa.

La religió és l'altra columna de fortitud d'aquest país. El catolicisme té uns arrels molt forts que encara arriben a governar el present. Delirium inclòs.

La veritat és que no sé realment com la vida a Polònia era en aquell temps però no tinc cap dubte i crec que aquell retrat s'apropa molt bé a una realitat històrica. La vulnerabilitat sentida, derivada per la rigidesa del sistema, la sensació d'una immobilització, però també la sublimació de la passió o la desviació de la passió pel catolicisme són temes molt ben captats i il·lustrats.

Recomanació molt forta d'aquest llibre. Espero llegir més d'aquest autor. :-)

Aquí una petita escena que em va agradar molt.

Blumenfeld va petrificar les faccions u mirà Krysztof amb tot el menyspreu imaginable.
- Tadeusz. És ell o no.
- Dos zlotys.
- Càgun redéu! A aquest pas m'hauré de vendre un ronyó.
Blumenfeld va escurar l'infern de l'americana. Només va trobar-hi un bitllet.
- M'he quedat sense xavalla. Algú té canvi?
Cap dels dos agents es va moure.
- Algú?
Els agents es palparen simbòlicament les butxaques. Blumenfeld va mirar Zofia, que reaccionà a l'instant afanyant-se a buscar el moneder. Krysztof es va quedar sol amb els dos agents, l'inspector en cap i el nen, que tenia els ulls perversament fixos en ell.
Zofia va reaparèixer atabalada:
- Tingui...
- Gràcies. - Blumenfeld va donar el bitllet a Zofia i dues de les monedes que li havia donat la vella al nen.
Tadeusz va fer una ganyota:
- Ja et vaig dir que la capa tenia un coll molt alt i que el tapava fins sota el nas!
Blumenfeld, amb els ous força carregats, va posar la mà sobre la boca de Krysztof, estrenyent-lo amb una virulència innecessària.
- Així?
- Tenia el nas de patata i els ulls molt petits.
- Collons, Tadeusz, és ell i no és ell?
- Que no!

Mars del Carib de Sergi Pons Codina: egolatria en lloc de menfotisme

He d'admetre una cosa justament al principi. Això serà la primera vegada que faig una ressenya d'un llibre que no m'ha convençut. Per a mi, no és un gran llibre, però no és realment mal tampoc, és una mica entremig. Ara bé, per a mi, és un llibre egòlatra. Normalment només faig ressenyes de llibres que acaben de convèncer-me però en aquest cas faig una excepció. Potser perquè es tracta amb el tema de drogues, d'una vida urbana, els problemes derivats d'un submón, temes que m'agafen i que solc llegir amb avidesa. Per tant, tinc la idea que faig una mica la xulla, el que sigui. M'havia interessat des del primer moment quan vaig assabentar-me de la trama i també quan vaig llegir la contraportada i unes pàgines. Crec la trama de drogues, d'una vida fora del comú està prou bé, però Mars del Carib pateix algunes malalties properes d'un primer llibre d'un autor, o d'un llibre malament editat (?).

Hi ha algunes escenes que m'han sorprès amb la seva afició al slapstick i absurditats quotidianes i que m'han fet riure o somriure sovint. Això no està malament. Però els capítols o les escenes que solen ser més serioses tampoc tenien el pes que m'hagués agradat per fer balanç contra tota l'absurditat presentada. Potser el que menys m'agrada d'aquell llibre és que no sap ben bé si pretén ser un llibre seriós o un llibre de conya. Ni tampoc jo com a lectora puc dir-ho. I això - dic jo - és malament. I molt pitjor, dels temes, sí que en té, però no fa ben ús dels temes que tracta... I això sí m'ha enfadat una miqueta, perquè realment és una pena.

És un llibre escrit en primera persona, des del punt de vista de'n Blai Roca. Pertany a una colla d'amics d'un barri una mica difícil a Barcelona. El bar Mars del Carib és un bar, i centre d'atenció per aquells nois que malviuen a Sant Andreu. Blai ens conta les aventures i malaventures d'una manera prou divertida, de vegades una mica infantívol, però generalment molt divertit, s'ha de concedir. Però, i ara ve el però, el que m'ha faltat moltíssim és el tema de suspens, de l'autenticitat i també una caracterització dels personatges per fer-los molt plàstics. Els personatges tenen la plasticitat d'un Mortadelo i Filèmon transposats a un llibre. Per a mi, era tot una mica massa adolescent, com un noi de 14 anys que ha pispat un PLAYBOY del seu germà més gran i llegir-lo sota els llençols amb una llanterna. No hi havia res per aferrar-se, cap tema, cap persona que realment atrapa el lector perquè queden una mica com un esborrany d'una caracterització. Per això he tardat bastant en llegir-lo.

Una altra crítica. Les escenes eren de vegades senzillament massa llargues, anorgànics, i també falten connexions lògiques. Eren com escenes petites que s'allargaven i s'allargaven, i després finalitza el capítol i com a lector et demanes... "i per què cony era aquell capítol tan llarg???". Doncs, el temps, la rapidesa, o diguem-ne la manca o la pèrdua de rapidesa no m'ha agradat. Per a mi, un llibre ha de tenir un bon ritme que pot variar una mica, però al menys no fa que el lector perdi l'interès en el llibre. És el que m'ha passat cap a la meitat / final del llibre.

Les coses es repeteixen massa. Es com si fos l'autor no confiés gaire en la capacitat intel·lectual dels seus lectors, o pensa que ja s'han oblidat, i per tant ha de repetir i repetir les coses... No m'ha agradat gens ni mica. Supos això s'ha de vigilar. Cobrir aquests aspectes és la feina fonamental d'una editorial, i m'aventuro a dir que aquest llibre no ha tingut molt de repàs i tampoc ha tardat molt en editar-lo, o ha sigut una feina editorial a corre-cuita. No ho sé. Però així pareix. I això fa pena. Senzillament, el llibre perd el ritme, es repeteix tot moltíssim, sí que n'hi ha escenes molt divertides, i també escrit amb una perspicàcia bona, però res que m'ha atrapat per dir-me, va, això està bé. Els caràcters són tots plans, esbossats, poc creïbles i, per tant, fluixos, no es veu cap tipus de creixement. Cap canvi. Cap pas més enllà.

La llei de menfotisme era bona idea, però el llibre realment fa tot al revés. El menfotisme s'ha capgirat... Poca introspecció... Poc desenvolupament del caràcter. És un llibre massa egòlatra. No és consistent amb el menfotisme que té la pretensió de què fos un advocat. En breu: m'ha decebut.

Un últim punt que no m'ha agradat: Falta un caràcter amb què pateixes, amb què comparteixes esperances i somnis. Però aquí falta molt la feina d'una caracterització o manerismes petits del caràcter que el fan simpàtic o bé antipàtic. Doncs: res. Aquesta transposició de simpatia senzillament no passa. Com a lectora no tenia cap relació amb en Blai llegint-lo. En Blai no té força per agafar-te. Això pinta malament.

Realment em sap greu, perquè hagués pogut ser un bon llibre.

Però no ho és.

Falta profunditat. It only scratches the surface. Falten caràcters creïbles. Falta desenvolupament.

És un llibre fast food i egòlatra. El fast food no m'agrada. Els egòlatres molt menys.

Ferran Torrent, un negre amb un saxo

Ferran Torrent

Un negre amb un saxo

Aquesta novel·la és una obra molt típica dels anys vuitanta en el sentit que és molt rebel en la seva manera d'expressar-se. A més a més, escrita a Espanya en plena època postfranquista, sembla un intent de revindicació de la llibertat, acabada durant una època plena de censura i plena de repressió.

En aquesta novel·la, però, no es reprimeix res. Ni amb la presentació de la vida quotidiana, ni amb les relacions sexuals. Som al cap d'un home, un noi perdut diria, exboxador, però que també fa feina de periodista, i es diverteix de vegades com a prostitut mascle amb la dona del jutge, la qual li paga bé. Bé, és un home curiós. Passem pels carrers estrets de València i veiem que el crim sí que paga. Ser un home feiner i honest no et dóna res, sinó una pallissa amb la gent que et vol mal. Som davant d'un submón que en Torrent recrea amb tanta finesa i subtilesa que m'he demanat per què cony encara sóc així de purista i no em faig criminal. Recollons, és un món molt divertit, aquell món dels lladres, dels mafiosos, la bòfia, les putes i els periodistes. De vegades hi ha morts, però bé... Quin món és perfecte?

http://www.dailymotion.com/video/xbyf1n_un-negro-con-un-saxo-video-1_redband

http://www.dailymotion.com/video/xbyf4x_un-negro-con-un-saxo-video-2_redband

http://www.dailymotion.com/video/xbyjyu_un-negro-con-un-saxo-video-3_redband

Joc brut de Manuel de Pedrolo

El cap de setmana passat vaig agafar un llibre molt vell a un mercat a Sant Jordi. Vaig llegir-lo amb molta rapidesa com m'ha enganxat de la primera pàgina. Bé. He d'admetre que això és el primer llibre de Pedrolo que vaig llegir. Encara tinc pendent Mecanoscrit de segon origen... però joc brut va ser el primer llibre.

Doncs. Si havia de donar uns punts de 1 a 10, li donaria uns 9 punts. Crec que el llibre és genial, realment.

Aquesta petita novel·la m'ha fet molta gràcia perquè només tenia una llargada d'unes 130 pàgines però conta una història bastant difícil però tot molt versemblant i de vegades amb una precisió imbatible. Realment, després de llegir-lo m'he demanat, coi, com va aconseguir-ho així? I rellegint unes pàgines vaig adonar-me del mètode que de Pedrolo empra. És un mètode molt senzill però super efectiu: és una mica com ets pintor i difumines una escena. Només dones un mínim dels fets i així crees una complicitat entre lector i l'univers en què es mou el protagonista.

M'ha agradat moltíssim que tot es mou amb rapidesa i també existeix aquesta versemblança, una realitat social, inclou un criticisme social etc.
De què tracta es joc brut? Doncs, diria és una història sobre un amor malsà, sobre l'amor, la mort, i una obsessió, i com es cura una obsessió... No n'hi ha cap tractament per curar una obsessió. Però segurament aquesta interpretació és molt personal. També es pot dir que es joc brut tracta d'un jove que fa qualsevol cosa per aconseguirl'atenció, el físic amor, el sexe, l'amor o la chimera que pensa sigui l'amor.

En realitat el lector sap del primer moment que aquest amor no va acabar bé. El principi té pinta d'un conte d'un somni però d'una manera se sap que no va bé. Encara que la jove és una bellesa excepcional. Encara que el jove és hipnotitzat per ella, fa tot més o menys per aconseguir un somriure, una conversa, un petó, i més... Fa tot com si fos un esclau d'ella, tot sense pensar, perquè està embruixat per la seva bellesa. És tot un conte molt clàssic en aquest sentit. La Lilith clasica.

Però la manera com aquest conte està contat, fa tota la diferencia. La tendresa i la innocència del jove que es troba en directa oposició del personatge de la Juna (de la jove) que realment no és que li diu que fos.

Bàsicament crec que es joc brut també és un conte moral sobre la manipulabilitat de l'home com a espècie, de la susceptibilitat de la ment humana. La vulnerabilitat que tots tenim dins naltros, en el nostre desig d'amar i ser amat. L'anhel ens permet crèixer per una part, però per l'altra ens fa cometre crims. Ningú al final es queda com a verge. Tothom perd la seva innocència.

Una cosa que vaig trobar molt bé, molt ben aconseguit, va ser la inevitabilitat de la damnació del protagonista, la pèrdua de fiança, de l'amor i de la innocència. conseqüentment, la ràbia, el desig de venjança i al final un desenllaç molt carregat que conta molt del social realisme de Manuel de Pedrolo.

Aquest llibre petit m'ha donat gust per llegir-ne més de Manuel de Pedrolo.