Un pensament per a un amic.
En Manel. En Manel Marí. Un poeta eivissenc però més que res un amic grandísim.
No vaig fer cap entrada al blog des de fa temps... però com que cada cop que ho vull fer pens amb en Manel Marí, un poeta, un home, un amic i mentor com que no hi ha dos com ell. Només vaig veure i realment parlar amb ell poques vegades, però tenia un contacte amb ell com si fos un amic des de fa anys...
Ell tenia una calor natural al seu cor i una bonhomia com ningú altre. Era un escriptor i poeta amb una passió una passió per sa vida, un enteniment, paraules que t'agafin.
Quan encara ningú sabia de mi o ningú volia sabre de mi, era ell entre poca gent qui m'encoratjava de tirar endavant, d'escriure i escriure i intentar trobar la veu dins meu. I en Manel tenia paciència, calma, i un cor súper gran i amable. Sempre tenia una paraula amable als llavis, i va ser un plaer veritable discutir poesia i literatura en general amb ell. Que puc dir? Manel, et trob a faltar moltíssim.
Realment cada dia pens que en Manel era un dels poetes tan grans ... Caram, no ho sé si tindrem un altre poeta com ell qui coneixia sa vida a Eivissa, sa vida mateixa, i sa vida, la surrealitat de unes circunstàncies, i el valor d'una nit fora amb els amics.
Quan va morir en Manel, no podria entendre... Ha de ser falsa aquesta notícia, però totes aquestes notícies al facebook i tothom em deia, que era real. En Manel s'havia mort. Doncs em va fer mal i em va fer trista... Com podria ser, oi? Un poeta com ell, un home jove encara, amb una dona i una filla petita... més dins aquesta vida no podria ser... que realment ell s'havia anat, ha fotut el camp. No era res de just!
Doncs, Manel, aquest poema des de "Tavernàries" m'ha agradat tant que avui simplement vull recitar-lo.
Que els àngels vigilin el teu son!
Jo sóc la veu (2)
... like a drunk in a midnight choir...
Leonard Cohen, Bird on the wire
Jo sóc la veu que ha après a dir el que calla
quan el silenci s'opta en el mercat
de la supervivència, sóc l'embat
que esmena l'esperança i la tenalla,
sóc pòsit, sóc escòria, sóc feralla
que frisa per ser duta allà al passat,
sóc la bala perduda en el combat,
un foc amic amb vicis de metralla,
sóc el malson que llisca pel residu
biogràfic de l'home, sóc l'agulla
que punxa la carnassa i la despulla,
sóc l'albelló d'aquest dolor assidu
que amenaça, que torna i que es remulla:
sóc tot allò que oblido i que no oblido.
Paco el de 'sa Penya'
(Narcocorrido amb la memòria d'en Xicu Lluy)
Tres veus i una de més forta
servien de contrasenya
perquè Paco el de 'sa Penya'
volgués obrir-te la porta.
Amb una grenya morena
que li tapava mig rostre
tocava amb el cap el sostre
i les parets amb l'esquena.
Lluïa un Crist tatuat
i anava a missa a diari,
i al rerefons d'un armari
guardava en grams els pecat.
Paco el de 'sa Penya', el noble
o el lladre, segons t'ho miris,
carregava el cost als
guiris
del que descomptava al poble.
Fet al frau i a l'enganyifa
flirtejava amb el conflicte
cada cop que un drogaddicte
feia sang d'una tarifa.
Assidu al puny i al coltell
i amb un punt de mala bava,
jurava que el resguardava
el Crist gravat a la pell.
Tres crits i un prou més fort
badant la calma ferrenya,
alertaven tot 'sa Penya'
que a en Paco l'havien mort.
Una punxada a un costat
una altra va entrar l'aixella,
la tercera, a la costella,
la quarta, al Crist tatuat.
La policia local
va dir que, entre ràbia i pànic,
va ser un turista britànic
qui a en Paco va obrir el canal.
Com un riu de la lava densa
la sang tenyia la grenya
morena del de 'sa Penya'
mort en legitima ofensa.
És el crim que el crim depreda
en les nits d'un Crist absent
i tatua el paviment
amb sang vessada a sang freda.
