No ho dic sovint, però aquesta pel·lícula és una preciositat. Realment és una obra mestra.
El director Paolo Sorrentino és un director italià nascut el 1970 a Napoli i enamorat amb la Ciutat Eterna,
Roma. La veritat és que es pot ficar la gran bellesa en un parell de calaixos, però no vull fer-ho
perquè no em sembla justificat.
És una d’aquestes pel·lícules que has de veure almenys dos cops per realment ensumar tota l’aroma
i digerir tot el que està passant en aquest film.
És una d’aquestes pel·lícules que has de veure almenys dos cops per realment ensumar tota l’aroma
i digerir tot el que està passant en aquest film.
El primer cop que vaig veure el film va ser durant les vacances a Sitges. Vaig quedar força
impressionada, però tampoc no havia entès tot el film (so = italià, subtítols = castellà).
El segon cop ha estat la setmana passada a Eivissa durant el cicle “Anem al cine”,
que realment és una passada. Amb gran alegria noto que a poc a poc Eivissa es desperta
pel que fa a les pel·lícules anomenades independents, i també la vida cultural en general.
El segon cop ha estat la setmana passada a Eivissa durant el cicle “Anem al cine”,
que realment és una passada. Amb gran alegria noto que a poc a poc Eivissa es desperta
pel que fa a les pel·lícules anomenades independents, i també la vida cultural en general.
Doncs, què puc dir sobre aquest film sense contar-lo? Què puc dir per fer-vos pensar que sí que
val la pena veure'l en tot cas?
Diria que aquest film tracta d'uns temes fonamentals, si no essencials: el primer amor,
l'enyorança, la vida, la mort, fer-se vell, etc. Però és un film molt intel·ligent en el sentit que
utilitza escenes que tots coneixem (la festa boja, un one-night-stand, la conversa entre el
protagonista i la seva dona de la neteja) per fer-nos reconèixer la bellesa que hi ha, però
també la lletjor. Tot passa a través dels ulls del protagonista. Veiem el món en què vivim, i
és un tractament de xoc: superficial, cridaner, hedonístic, egocèntric, vanitós, indiferent, de
vegades brutal, lleig, surrealista i, per cert, mentider.
Tot això sona molt moralista i podria resultar en una pel·lícula molt moral i molt avorrida,
però això no passa. Sorrentino no para d'ensenyar-nos la bellesa dins la lletjor i la lletjor
dins la bellesa. I crec que això és fantàstic perquè aconsegueix que vegem la lletjor del món
i alhora que acceptem aquesta realitat, i ens presenta la bellesa innata en detalls mundans
on no pretenem buscar bellesa. Per exemple: l’olor d’un perfum, un passeig després d’una
llarga nit, el somriure d’un desconegut, el primer amor, una al·lucinació que ens fa veure una
part de l’habitació com si fos el mar, l’enyorança d'un passat perdut, la llibertat i la frivolitat
de la infància, converses cruels i alhora altament divertides, però al mateix temps aquelles
converses són molt autèntiques perquè el món és així i els humans som així de cruels i
malparits.
S'ha de dir que el film comença amb una citació de la novel·la de Céline “Viatge a la fi de la
nit”. Però personalment veig molt més una inclinació i un homenatge cap a la ciutat, Roma,
sobretot l'antiga Roma. Hi ha prínceps i plebeus, hi ha esclaus i esclaves. Hi ha riquesa i hi ha
pobresa. Escàndol i un abric del silenci. Bogeria i saviesa. Vida i mort.
Paolo Sorrentino ens presenta un pandemònium, però a poc a poc ens adonem que realment
no és un pandemònium. Si ens fixem en la cara del protagonista, Jep Gambardello, que està interpretat per
un grandiós Tony Servillo, veiem que seixanta-cinc anys no és cap garantia quan parlem
d’un adult. Aquell home és un narcisista de primera i ho reconeix. Ell sap perfectament que
no és cap institució moralista, però tampoc ho pretén. És un hedonista, un intel·lectual, un
consumidor de cultura i sap perfectament com s’ha de comportar en qualsevol situació i
sempre va de vint-i-un botons. I aquella selectivitat de la percepció és el que el fa simpàtic. Viu
amb les mentides del dia a dia encara que sap ben bé què és real i què no ho és. No suporta
la mentida quan està connectada amb un altre vici, la supèrbia. Així doncs, en una escena
memorable té una discussió amb una amiga que intenta presentar-se com a dona model,
a la qual desmunta amb una precisió maquiavèl·lica. Al final veiem la seva cara, una mica
indiferent, afegint que tots nosaltres tenim les nostres febleses. No és cap home que vulgui
jutjar tothom. Però tampoc accepta tota la merda que l'envolta.
Per a mi, aquesta escena és l'escena clau en el film perquè explica d'una manera que et fa
venir calfreds per què el món és com és: és així perquè ho acceptem així. Tothom té alguns
secrets que no vol que surtin a la llum pública. Si volem la veritat, hem de deixar de banda el
fet de parlar amb la boca mig tancada. Si volem veure la bellesa només hem de deixar de fixar-
nos en la superficialitat i l’exterior de les coses belles i fixar-nos en els pensaments bells.
Un film homenatge a Roma, a la bellesa, a l’enyorança i al primer amor que mai no pots oblidar.
