És una pel·lícula de 2006 de Manuel Huerga, segons la novel·la de Francisco Escribano de l’any 2001.
El protagonista és Salvador Puig Antich, el paper està interpretat per en Daniel Brühl (alemany/català).
He d’admetre que aquesta pel·lícula m’ha sorprès en la seva duresa, i la seva crueltat que segurament treu del concepte molt autèntic dels fets en els temps del franquisme. He d’admetre que m’equivocava a pensar que sabia el que significava viure en l’època del franquisme. Abans pensava coneixia de què va: però darrere dels mots, darrere uns eslògans hi ha una veritat viva, intensa, i dura. Una veritat que no només formava part d’unes vides que són entrellaçades amb aquesta dictadura i les seves crueltats, la seva inhumanitat, repressió i violència que el franquisme portava.
No. Realment no sabia res de què significava. Però he de dir que no.
Encara estic molt emocionada, em va provocar basques, por, claustrofòbia, em sent marejada encara d’aquestes impressions a cel·luloide. I tinc un costum de veure pel·lícules dures. Però aquesta pel·lícula és diferent en un sentit. Si maten un noi tan jove, tan innocent, et quedes amb una sensació de no voler creure-ho.
La presó La Model a Barcelona, té un paper extraordinari en aquest film, així com les germanes d’en Salvador, la seva xiqueta, i un guardià a la presó, i l’amic advocat, i el seu pare que realment no està present en moltes escenes.
Crec és el contrast del caràcter de'n Salvador Puig en contra els fets històrics no podria ser més gran. Ell és un jove ple de vida, té una xiqueta, té la seva vida davant seu. No és un rebel nascut. I és exactament això que li fa molt simpàtic. Ens cau tot molt bé. No és cap salva món. No és cap "vull-veure-la-meva-faça-dins-la-tele", és un noi ben normal i corrent. Per tant totes les seves accions s'han de veure des d'un punt de vista d'una certa espontaneïtat.
Una espontaneïtat que de vegades es paga molt car. Fins a la fi, en Salvador mateix no es creu que li mataran. I és aquesta realització de què sí, sí que ho fan. Cauen els valors, cauen els límits, ni almenys li deixen la seva humanitat en la mort, és això que torna una història sobre l'home Salvador Puig en un drama psicològic, humà i també antifeixista i quasi un documental en contrac la cruesa del franquisme amb un contingut en un tres i no res.
M'ha recordat força en una situació en la meva vida, que no vaig creure que em podia passar una cosa. I carai, m'havia equivocat. Que sí que em va passar, és aquest sentiment de què no vols creure el que estàs veient.
El moment quan es fica en la butaca per veure aquest film, ja sabem que en Salvador morirà. Doncs, no pot ser un film gaire entretingut. Ni de bon tros. Sí que ho és. La personalitat de'n Salvador li fa un "cadascú" i quan mata un "cadascú" és encara pitjor que si maten un activista que mor pels seus principis.
Perquè no pren la situació seriosa (hubris).
Perquè (quan s’adona) no sap que fer realment.
Perquè tots els moments per salvar el seu coll són marcats per una descoordinació desmanyotada que simbolitza el malbalanç dels poders entre el poble i el règim franquista.
Una pel·lícula molt bona que possiblement no els agrada gens als activistes del MIL però s’ha de dir és una feina molt ben feta dur un tema així de dur a la gran pantalla. I donar-li unes pinzellades d’una vida plena (que segur sigui autentica en aquest sentit), una vida perduda, una vida aturada amb una cruesa que tothom pot simpatitzar amb aquest heroi que volia viure, un innocent matat.
L'instrument garrot vil simbolitza la rigiditat de les normes i lleis imposades, que trenquen el coll (la voluntat) de la víctima i li expressen el seu alè, deixant-lo asfixiat, sense esperança, i sense cap mercè. El deixen morir lentament i amb molta cruesa.
Un darrer pensament sobre el pare inexistent (o poc existent) en el film. Crec això és important. L'absència ens conta que la voluntat del pare ja li havien aconseguit trencar. El fill, Salvador, intentava viure dues vides, una per si mateix, i una altra pel seu pare (que va patir del seu temps en un camp de concentració).
Com a resum diria aquest film té un impact molt fort i és molt dur si el veus la primera vegada. Et fa recordar escenes on t’has trobat amb situacions que no eren gens el que semblaven, o com pensaves com ho serien.
Sóm confrontats tots amb la veritat nua i crua de què passa si es permet un sistema d’una dictadura feixista i la censura. Aquest heroi no era un heroi perquè ho volia però perquè el sistema li havia donat cartes marcades.
Era una putada que havia de morir. Res més.
És molt dur veure'l però tal intens és, té un impacte profund.
DEP Salvador Puig Antich.
O com el sentiment d’advocat que durant el film diu “és com si estàs jugant un joc amb cartes marcades. Tu saps que perdràs però has de jugar fins al darrer moment.”
O com en Salvador mateix diu vis a vis el garrot “És una putada.”
O com en Salvador mateix diu vis a vis el garrot “És una putada.”
Per tots els rebels del món.
