Aquest recull de contes que Manuel de Pedrolo va escriure aproximadament pocs anys després de la mort de Franco, ens presenta amb un homenatge a la ciència-ficció. Per a mi és un recull que celebra la fantasia i atreu el lector als racons més llunyans del què seria possible un dia. És sobretot un recull que mostra la supervivència de la nostra espècie humana contra totes les adversitats, però també mostra terror, angúnies i distorsions d'aquesta realitat que estan incloses i que es deriva per les mateixes limitacions que té l'espècie humana.
Set contes - pel què sembla - és un recull ben petitet i possiblement significa que en Pedrolo anava molt amb cura a l'hora de fer una tria dels contes, o - que seria possible igualment - que aquests contes formàven part d'un projecte més gran que anava a fer però no ha pogut finalitzar-lo i aquest recull n'eren l'inici.
Cada una dels contes és un món diferent, però hi ha temes relacionats amb la realitat d'un règim sever i esctricte (dictadura de Franco) que fan aquest text molt interessant a llegir com a document històric tal com a mostra creativa d'un autor amb una gran flexibilitat i una amplitud d'idees. Una d'aquestes idees és per exemple una oficina de registre on es col·lecciona totes les dates de totes les persones del món, que senzillament per raons de lògica no estaria possible, però que mostra la proximitat del mal, la malfiança contra l'estat que vol controlar els seus ciutadans i ningú sap ben bé cap a on allò pot arribar. Doncs, aquí surt el realista sinó el pessimista Pedrolo perquè hi ha alguns contes malgrat que comencen amb un principi molt lleuger, i molt atractiu, cap al final reben una nota molt pessimista i molt fosca o surrealista.
A mi personalment m'ha agradat "La noia que venia del futúr" que també figura en aquest recull i que volia destacar. "La noia" és una història molt interessant per la barreja d'una realitat que s'assembla molt al món en què vivim amb una segona realitat paral·lel que admet viatges en el temps. Els personatges principals són el Joni i la Deli.
En primer lloc, s'ha de destacar que és una història escrita en primera persona, la qual cosa crea un ambient molt íntim i també molt immediat. Joni, el narrador de primera persona, és un home de vint anys que rep una visita (in)voluntària d'una noia. Aquesta noia és la Deli, la noia que venia del futur. Deli és una persona molt significativa per una banda per la seva aparença al ben principi, que també hi ha una desaparició, una fuga.
i per acabar, el camí que pren al final en la seva presumida bogeria i que només figura en el que conta la seva mare.
Un altre aspecte que caldria investigar en aquest conte és si (pel que fa a la noia, la Deli) es tracta d'una decepció total, i una desesperació o una malaltia mental palpable que es produeix pel viatge en el temps i els seus efectes secundaris. Si aquests fets viscuts li roben la capacitat d'entendre o si això és pura tragèdia en si. El que m'agradaria saber si Pedrolo lo escrivia amb l'intenció de crear una fi ambígua o si tenia clavada la dona com a víctima del viatge en el temps i que per la impossibilitat de tornar-hi per reunir-se amb en Joni però sense fill (que no ha sobreviscut aquest segon viatge) o si ho feia amb una altra intenció.
El que més m'ha agradat amb aquesta història és el llenguatge i l'estructura de la història i també la naturalitat amb què un intrús, un foraster està presentat, perquè és allò el que significa la presença de la Deli si deixem a banda la clara nota sexual que també es presenta en aquesta història.
Una cosa que es veu i que es torna a veure amb en Pedrolo és que té una naturalitat envejosa amb què entrellaça el sexe amb el conte, i també totes les activitats que condueixen l'acció cap al sexe. No és res forçat, és una cosa que passa amb naturalitat i amb molta sensualitat. De Pedrolo - sense ser un autor massa inclinat a escriure eròticament - sap ben bé com a seduir el lector dins un món auctòcton, un món molt propi. I allò és una art que no molta gent domina.
Un petit pensament sobre els noms (telling names) dels personatges. Per a mi, Joni, possiblement podria ser un anagrama de "ni jo", o "jo ni voldria" o també podria derivar d'un individu de la Iònia. La Deli, és clar que té una connotació molt positiva com per exemple "delícia", allò que plau o delecta, o molt senzillament podria ser una noia de Grècia, de l'illa Delos.
En lloc de recontar o interpretar aquest conte fantàstic, en el doble sentit, vull posar-hi l'inici que m'ha agradat moltíssim perquè mostra una plasticitat enorme i una nota física, i gairebé cinematogràfica, és el que destaca a tota l'obra de'n Pedrolo. A llegir-ho.
Una setmana enrera probablement hauria estat tot ben diferent, perquè s'hauria trobat amb la mare. Ara, però, ella s'havia mort i, des d'aleshores, vivia tot sol a la petita torre del carrer dels Nou Pins. Però això, perquè a casa no hi podia haver ningú, em va estranyar de veure llum a una de les finestres de dalt, on teniem els dormitoris. Sense acudir-se'm que podia haver entrat algun lladregot i que m'exposava a prendre mal, vaig abrir la porta i vaig fer una passa rebedor endins. Només una... de moment.
Una noia d'allò més bonica, totalment despullada, baixava de l'estatge superior. En veure'm vacil·là, tan sorpresa com jo, i de seguida arrencà a correr escales avall i cap a l'interior del pis, vaig pensar que amb la intenció de fugir per la banda de darrera.
Vaig poder aturar-la a la porta de la cuina, i, en subjectar-la, ella se'm girà amb un moviment aggressiu que no va prosperar quan vaig torçar-li un braç cap enrera per tal d'immobilitzar-la.
-Deixa'm! - es queixà.
-No tan de pressa. Què hi feies, aquí?
Aquesta senzilla pregunta, tan inevitable, sembla desconcertar-la; si més no, se'm va quedar mirant com qui no sap què dir. Vaig insistir:
-Per on has entrat?
-Deixa'm! -repetí.
-No pas abans que t'expliquis una mica. No deus pas haver caigut del cel, oi?
Va parpellegar dues o tres vegades seguides, es fregà un llavi contra l'altre amb una energia que els hi envermellí encara més, però no contestà.
-Suposo que t'adones -vaig recalcar -Què, pel cap baix, em deus una explicació...
-Sí, ja ho sé -i va fer una pausa-. Vius aquí, tu?
-És clar. Per què vas despullada?
Ara com si fins llavors no se n'adonés, car va envermellir una mica i, ingènuament, amb la mà que tenia lliure, intentà cobrir-se els pits. Parpellejà de nou.
-No sé què deu haver passat -mormolà com per ella mateixa.
Vaig alliberar-li el braç, atent als seus moviments, però ella es quedà al meu davant, sense moure's.
-Vina -vaig dir-li-.Et donaré alguna cosa...
Com que les faldilles i les bruses de la mare, que era més aviat grossa, li haurien anat grotescament balderes i els meus pantalons eren massa llargs, vaig decidir-me, a la fi, per un dels meus eslips blancs i una camisa. Ho aceptà sense cap comentari i, mig girada d'esquena, començà vestir-se.
-No em faràs creure -vaig comentar- que has entrat així, nua. T'haurien detingut.
-Suposo que sí.
-Doncs?
És va cordar els botons de la camisa.
-És que no hi he vingut, despullada.
-Bé... I què n'has fet de la roba?
-No ho sé... Duia pantalons, jersei i la roba interior, és clar.
-Per què t'ho has tret?
-No m'ho he tret. Ho dec haver perdut.
-Perdut? -em vaig admirar-. On?
-Pel... -vacil·là, sense mirar-me-. Pel camí.
Gairebé vaig riure.
-Et devien venir molt grans, aquestes peces!
-No és això. És...
I callà.
-És què?
Es va humitejar un llavi contra l'altre i vaig observar que les seves mans, nervioses, recargolaven un faldò de la camisa que li queia sobre l'eslip.
-No sé com, m'he trobat aquí...
-Potser és que sóc ruc, però no ho acabo d'entendre. Si t'has trobat aquí, és perquè hi has vingut.
-Sí, és clar...
-No crec que hagis entrat a robar. Ningú no se'n va a robar, despullat. Què volies, doncs?
-No ho sé... És el carrer d'Eugeni Prenca, aquest?
-No; és el carrer dels Nou Pins. Per què?
-És estrany -va comentar per tota resposta.
-Acabaré per creure que t'has escapat d'un manicomi... Com te dius?
-Deli.
-I on vius?
-Al carrer d'Eugeni Prenca.
-Com jo sàpiga, aquest carrer no existeix. Mira...
Però ella em va interrompre:
-No em podria quedar...per ara?
-Vols dir a viure aquí?
-Sí. No voldrien, els teus pares?
-No en tinc.
-Vius sol, doncs?
-Sí. Però escolta, sóc jo qui pregunta! Encara no m'has dit per què has entrat, què volies...
-Res. No volia res, t'ho asseguro.
Em vaig emprenyar.
-Saps què et dic? Que et tornis a despullar i que fotis el camp. I dóna'm les gràcies que no et denunciï.
-Però si no sé on anar! -va fer, desolada.
-Te'n tornes allí d'on has vingut.
-No puc.
Se li devia haver escapat, perquè va posar una cara contrariada i em mirà de reüll.
-Ja ho entenc. T'han tret d'algun lloc. O potser has hagut de tocar el dos. T'han sorprès potser en un llit on no havies d'estar? -em vaig donar un cop de palmell al front -. És clar, és això! T'has hagut escapar tal com anaves, despullada.
-No és veritat!
-Aviat ho sabrem. No devia ser gaire lluny si has entrat aquí.
Ella es va descordar furiosament la camisa.
-Si pensaves això, té, ja t'ho pots confitar!
I va tornar a despullar-se de pressa. Vaig arribar a temps d'interrompre l'operació quan ja tenia l'eslip a mitja cuixa.
-Està bé, està bé! No és això, doncs! Però què hauries pensat, tu, al meu lloc?
Li vaig anar remuntant la peça fins que el ventre quedà de nou cobert i vaig obligar-la a posar-se altre cop la camisa.
-Perquè ho sàpigues -va dir desafiadorament-, sóc verge!
-D'acord, no t'enfadis...
Però tot d'una em vaig enfadar a mi mateix:
-Mira què és gran! Et trobo aquí sense un fil de roba, et negues a donar-me explicacions i encara m'excuso!
La cara li va canviar d'expressió, i somrigué:
-Ets simpàtic.
-Sóc simpàtic...
Enrabiat, vaig travessar l'habitació on l'havia duta per vestir-se i vaig donar un cop de porta, inconscientment potser confiava que allò resoldria el problema.
Però no el va resoldre. Quan a cap d'una hora, més serè, després d'haver-me dutxat i afeitat, vaig baixar al pis, ella era a la cuina, on tenia alguna cosa al foc.
-Què fas? -vaig preguntar-li.
-El sopar.
