Però una cosa va fer-me una mica triste avui. Jo havia fet una entrevista amb el fi per animar a sa gent que aprengui el català encara que siguin de fora... I sembla que ho vaig fer bé... Però quan vaig llegir al final la versió corregida de l'entrevista pensaba... Quina persona parla ara???
És que - entenc que hi ha normes i regles per a la gramatica i no pretenc saber-ne tot. Jo sé perfectament que encara no soc ni mig arribat al nivel que vull tenir un dia... Però al mateix momento pens... home. És normal. Si no feia errades, no seria una mica estrany??? Només estic aprenent des de fa 2 anys i mig. I per tant, crec tinc un dret sinó l'encarreg de fer errades en un sentit.
I a més, si aquesta entrevista s'imprimeix. Ja ho entenc que volen polir, polir, polir i més polir les coses... Però al mateix momento pens també. Soc jo la persona que pensa aquests pensaments, soc jo que vol expressar a si mateix. I per tant, han de ser basicament ses meves paraules, encara que siguin imperfecte i possiblement crude... No ho sé si m'explic bé. Si jo no utilitz uns mots m'estranya bastant que es posen dins... I crec que el meu vocabulari no està catedràtic, però està prou bé.
La gent qui llegeix aquesta revista. Aquesta gent qui coneix a mi segurament riurà i dirà... "No, així na Chryssula no xerra, ella xerra d'altra manera".
Em sent una mica decebuda. Crec que prefereixo de llegir l'entrevista amb totes les errades que faig a la versió ben neta i ben perfecta que li treu tota la sang... No vull tampoc que em treuen tot el meu caràcter - tan imperfecte que sigui... el caràcter com el llenguatge ;)
Bé. Que és més important per a vosaltres - autenticitat o perfecció?
Que penseu?
A més pens en sa gent qui està també aprenent aquest idioma i segurament, quan llegeix un article que gairebé està posat en un català perfecte, que segurament no mai s'aprengués.
Esper que es pot fer un camí intermedi perquè és clar, vull que sa gent m'entengui però vull també que sa gent nota que ´soc jo qui parla i no una editora que pensa... no, no, això no es pot dir-ho. Bé... Així pens jo.
Aquí és una cançó dels Ressonadors "Jo tenc una enamorada". Abaix teniu el text en català i en castellà.
Jo tenc una enamorada
a sa banda de Migjorn,
i en ser que la vaig a veure
sempre em diu que quan hi torn.
Jo li dic que serà prompte
si no mo'n anam del món:
quan es pins faran magranes
i ses figueres melons.
La mar estarà eixuta
i hi correran carretons;
per dins es terços de botges
hi pescaran es cassons.
I llavò jo tornaré
i em casaré amb tu, si vols;
ja et pots començar a fer roba,
que hi hem de sortir bufons;
que a sa cinta portaré
una arma de dos canons,
i cada tron que faré
serà de dos trons bessons.
YO TENGO UNA ENAMORADA
Yo tengo una enamorada
en la parte de Mediodía,
y cuando la voy a ver
siempre me dice que cuándo vuelvo.
Yo le digo que será pronto,
si no nos vamos de este mundo:
cuando los pinos darán granadas
y las higueras melones.
La mar estará seca
y correrán carretas por ella;
por los campos de hierbajos
se podrá pescar cazones.
Y entonces volveré
y me casaré contigo, si quieres:
ya puedes empezar a hacer ropa,
que tenemos que salir guapos;
que en la cintura llevaré
un arma de dos cañones,
y cada disparo que haré
será de dos truenos gemelos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada