Curzio va néixer el 9 de juny de 1898 i va morir el 19 de juliol de 1957. Es tracta d'un un autor italià/alemany que amb 17 anys va lluitar en la Primera Guerra Mundial i fou corresponsal en la Segona Guerra Mundial. Havia sigut condecorat pel seu valor i promogut com a capità, i també fou empresonat durant el règim de Mussolini a Roma a causa de les seves expressions crítiques contra Mussolini. Era un periodista i autor molt crític.
Malgrat que havia entrat en el partit dels feixistes d'Itàlia molt jove, amb tan sols vint anys (cosa que era força normal en aquells dies), tenia moltes inquietuds, una ment viva, i la llengua i la ploma molt esmolada, ja que criticà Mussolini i Hitler i no tenia por de les conseqüències. A causa de les seves opinions va ser expulsat del partit. Va ser editor de LA STAMPA a Torí, i del CORRIERE DE LA SERA, i com a autor aleshores va escriure sobre les seves experiències com a periodista durant i després de la guerra.
Malaparte es va percebre a si mateix pel que fa a la seva nacionalitat com a italià, però alhora va publicar en francès i en italià. El seu primer llibre, Technique de coup de l'etat, és un atac frontal i gens dissimulat a Benito Mussolini i a Adolf Hitler, i va ser publicat en francès. En aquest llibre es troba un capítol on descriu Adolf Hitler com a dona (data de publicació, 1931!!!), dos anys abans de la "Machtergreifung". Com a conseqüència, Malaparte va ser expulsat del partit feixista.
Les seves obres més famoses són Kaputt (1944) (tr. "destrossat"/"espatllat") i La Pelle (la pell) (1949), en què es focalitza en les seves experiències i traumes de la guerra i presenta les atrocitats de la guerra sense filtre. La Pelle va ser indexat per l'Església Catòlica. El títol original de La Pelle havia de ser La Peste, però Albert Camus va publicar el seu llibre just abans amb aquest mateix títol.
La Pelle s'anomena així perquè és la pell de cadascú que s'ha de cuidar, és la pel de cadascú allò que el fa inhumà, que li fa perdre la moral, cometre errors i atrocitats, només per a salvar a si mateix. Malaparte tenia prou clar de què parlava amb dues guerres extremadament cruels. Honor, nació, llibertat i justícia. Es desfà tot això en un cara a cara amb la llei de supervivència. S'anul·la automàticament si has de salvar-te a tu mateix. A Kaputt també critica molt fortament les atrocitats de la guerra, però en un àmbit més surrealista.
Malaparte ha sigut criticat moltes vegades com a cínic de la vida, perquè va viure una vida privilegiada. No era cap heroi de classe treballadora, però al meu parer era una víctima de la guerra com milions de persones més. I a més intentà entendre la psicologia de l'ésser humà.
Vaig trovar aquesta citació vaig trobar en un bloc alemany sobre ell:
Man könnte denken, der Autor schmücke sich mit Grauen, aber so ist es nicht. So zynisch er auch sein mag, so oft öffnet er sein Herz: "Christus starb, um uns zu lehren, dass jeder von uns Christus werden kann, dass jeder einzelne Mensch die Welt durch das eigene Opfer retten kann."
Ist das nicht etwa Malapartes Definition des Schreibens? Seine Art, "die Haut auf den Tisch" zu legen? Er rettet die Welt, indem er sie schreibt: die Leidenden und Sterbenden werden unter seiner Feder wieder zum Leben gerufen.
""Es ist eine Schande, im Kriege zu siegen", sagte ich leise."
(der-halo.blogspot.com / Von Angesicht zu Angesicht)
Podries pensar, l'autor utilitza l'horror com a manera d'escriure, però no és així. Les seves obres tenen dos elements importants en equilibri: cinisme però una transparencia alhora. "Crist va morir per fer-nos entendre que cadascú de nosaltres pot esdevenir sent Crist, cada humà individual pot salvar el món a traves del seu sacrifici."
No és allò com Malaparte defineix l'escriptura? El seu estil de posar "la seva pell en la taula"? Salva el món, en escriure: els que pateixen i els que moren són reviscuts sota la seva ploma."
"És un deshonor vèncer en la guerra", jo deia amb una veu gairebé muda."
Malaparte era un autor difícil, ple de les contradiccions del segle 20. Feixista i antifeixista, complaent i critic, amador dandi i lluitador. Modern, però no postmodern. Políticament va apropar-se més i més al Comunisme. Viatjava cap a Rússia (on havia estat durant la Segona Guerra Mundial com a correspondent). Va patir una malaltia pulmonar que és associada amb l'exposició i intoxicació del gas mostassa durant la Primera Guerra Mundial. Convertí al catolicisme poc abans de morir.
El nom "Malaparte" era una al·lusió a Napoleó Bonaparte, però també és un joc amb les paraules, així com mala parte també significa que era al costat equivocat, que havia triat el seu equip malament (el dels antifeixistes).
Eugenio Montale va caracteritzar Malaparte amb aquestes paraules:
"Un parlatore squisito e un grande ascoltatore pieno di tatto ed educazione".
Curzio va descriure La Villa Malaparte que va edificar a Itàlia com ell mateix, "trista, dura i severa".
Malaparte no és l'autor més típic i més conegut d'aquesta època, i segurament no l'autor que es celebra més com a símbol de l'antifeixisme, però des del meu punt de vista, és un autor molt sincer i honest pel que fa a la dinàmica de la guerra i les seves conseqüències. Una mica fred, com George Orwell, una mica surrealista, com Gottfried Benn, una mica cruel, com Ernst Jünger; tenia un estil minimalista i sense pretensió. Al meu parer és un autor poc valorat, massa poc valorat, i esper que aquesta percepció, a poc a poc, podria canviar en el futur.
Non si può fare il ritratto di Mussolini senza fare il ritratto del popolo italiano. Le sua qualità e i suoi difetti non gli sono propri: sono le qualità e i difetti di tutti gli italiani. Il dir male di Mussolini è legittimo: ma è un dir male del popolo italiano.&
La legge in Italia, è come l'onore delle prostitute.
da PensieriParole <http://www.pensieriparole.it/aforismi/tempi-moderni/frase-14216?f=a:2542>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada