Realment, he d'admetre, sense saber que coi era un cert Maragall (només sabia que era ex-conceller d'educació, res més), m'ho esperava un tipus amb un peli més fervor, amb més exigència, més sang a les venes. Però si es tracta amb uns anys d'experiència amb la política i els politics, potser que es geli la sang en les venes. Que no em malentengueu, el discurs era boníssim i molt ben estructurat i l'argumentació també exemplar. Però per a mi, el debate era tot una mica massa civilitzat.
Durant tot el temps vaig pensar, però ja és prou. Ja és temps per actuar. Per què només intentem d'aguantar condicions inhumanes, i no lluitem per resoldre-les?
De debò, a escoltar-li, era submergida amb tantes preguntes al cap durant aquesta hora de lectura així que al cap i a la fi vaig posar dos preguntes a Senyor Maragall.
- Quin tipus d'incident hauria de passar fins que vostè esperés la mediació o sigui la intervenció d'un advocat dels Drets Human des de fora? (Sr. Maragall havia parlat d'una possible intervenció suposada a través d'una infracció / violació dels Drets Humans). Em contestava que hauria ser després d'haver emprat totes les possibilitats de resoldre el conflicte segons les lleis, després de fer tot que sigui possible.
Però vaja, pensava... ja tenim prou d'incidents en contra els Drets Humans. Però ningú s'adona, i ningú fa res amb això. Ens recordem a Carles Mateu, i no és cap cas aïllat, n'hi ha molts casos més.
- Si li he entès bé, hauria de deixar caure el tema de franquisme, del feixisme i en lloc d'això tirar endavant, com que som del segle 21 i hem de pensar que - de fet tenim aquests drets humans, com són stipulats en la llei constitucional? (Bé, la pregunta que vaig posar, no era tan elaborada com ara, però Sr. Maragall m'havia entès) Em deia que bàsicament sí. Per diverses raons.
Bé, aquí també pens que te raó en un sentit però d'altra manera qualsevol persona hauria de ser capaç dir coses aquestes i fer referències històriques en el cas quan siguin oportunes.
Sr. Maragall m'havia contestat molt amablement, i així com podía amb l'estona curta que tenia a les mans, i li agradeix moltíssim per la seva paciencia amb una persona que té moltes preguntes i un pel massa rebel·lió al cor, però he de dir que tot el camí cap a casa vaig rumiar, vaig pensar, no és cap perspectiva. No és cap perspectiva!
Si mirem pel món, Escocia ja tindrà el seu referendum, Tunisia s'ha alliberat del règim dictador pel tuitter en un sol mes! Som tots equipats amb la tecnología més nova. Tenim mitjans de comunicación, tenim la nostra creativitat, tenim tantes possibilitats.... Però tanmateix aquí, no passa res. Els Catalans volem la independencia per més de tres segles, fem concerts, fem articles, fem moltes coses culturals, però de debò, per a mi, no és sufficient.
Els polítics es riuen de la paciencia i del pacifisme dels Catalans. De la seva tendencia d'esperar pel dia x, de la seva immesurable mentalitat d'aguantar situacions dolents.
Per a mi, que som catalana de la mente, però del naixement som grega i alemanya, podeu triar quina part és la més rebel que port dins. Però per a mi, no és sufficient.
Ho trob ridícul que ens queixem, ens queixem, però res més.
Sempre és el mateix. Preparem festes, commemoracions, concerts, portem penjolls amb la bandera independista (jo igual!), i ens pensem, un dia, ja, un dia, passarà, pero redimonis, que no!!!
S'ha de lluitar, no s'ha d'aguantar!!! Crec tenia un moment lucid ahir, un tipus de deja vu, i una epifania personal.
Rewind uns 20 anys. Jo estava amb un home que tenia sis anys més que jo. Erem parella. Ell es deia Tomas i era alemany. Era el cosí de la noia amb qui compartia un pis.
Bàsicament, teniem uns mesos molt feliços i tan bon punt que la seva familia s'involucrava que no. He de dir que tinc una tendencia de no gratificar familia tan com hauria de fer. No vull la intervenció, ni l'embolic amb tantes persones. Si tinc novio, bé, molt bé, però al mateix temps, sempre tinc el motto: Si vull tenir el carn o la llet, no fa falta de comprar tot el bou o sigui (per entendre això de la familia) tot el mas.
L'embolic de la familia m'ha fet perdre la il·lusió de debò. Si m'enamor, m'enamor d'una persona i en el millor possible cas, suport la familia, però mai em sent com a part nova d'una familia. Sempre he odiat aquesta dita "guanyar una filla més" etc. etc.
Doncs, Tomas i jo erem bona parella. Tenia uns ulls verds fantàstics, com tret directament d'un comic manga, i bé, altres coses que el feien bona parella. Ara bé, varem fer un viatge cap a Grècia. No ho sé per què hagim fet això, de debò, no tinc idea. Però era l'inici de la fi de la nostra parella.
I per què? Perquè era tan dependent de mi que vaig prendre l'idea de que fos el meu nen i no el meu novio. Vaig escriure un missatge amb un llavis vermell al mirall i m'he anat cap al meu tiet Mikhali i la seva dona Grigoriya. Era la fi més lletja que mai he fet amb una parella. Era tan dolent que anys després sempre m'havia demanat per què tenia tanta voluntat de fer-li tan mal? I de debò no he pogut contestar a mi mateixa tampoc.
Només em sentía molt culpable. I la noia amb qui compartia el pis em va fer fora al mig de semestre perquè jo havia trencat el cor i a més l'havia deixat a Grècia sense ni dir piu. Al final, havia de pedir sous del meu tio per comprar un billet pel vol cap a casa. Al cap i a la fi era molt covarda. No tenia la força per enfrontar la cara de Tomas després de trencar amb ell, no hagués pogut suportar la situació. M'hauria mirat amb aquests ulls tan bonics, tan verds i radiants, i bé, tota la merda hagués començat de nou. No, hauria d'actuar així de cruel, així que pensaría que seria millor que oblidés de mi.
Ara, anys després, crec he arribat a un punt, on soc capaç de realitzar que no només era una relació de codependencia entre ell i jo. Erem tots dos força dependents l'u de l'altre. I això mai no pinta bé.
Que vull dir amb això?
Pur i dur?
Crec que Espanya i Catalunya són com Tomas i jo erem. Som una parella que li anés bé separar-se perquè no perdés la resta de respecte.
I que no em malentengueu. El sexe sempre era fenomenal! Pero follar o no follar no pot ser la qüestió amb Espanya i Catalunya.
Que fotem endavant! i que no ens folli ningú (si no ens agradi)!
Visca Catalunya! Catalunya lliure!
P.S.
I Tomas, si llegeixes això, si saps entendre el que volia dir-te, disculpa'm.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada