El plaer amagat de n'Antoni Ribas

Aquest llibre, l'havia agafat en una botiga de segona mà i la veritat és que desconeixia l'autor n'Antoni Ribas totalment. Ni sabia que és, perdona, era un gran cineasta de la generació postguerra ni tampoc que El plaer amagat és més que un llibre qualsevol. Per a mi era un plaer llegir-lo, era una mica classe d'història catalana, i en absolut em feia entendre un munt de coses sobre la societat catalana, sobretot la postguerra.

El plaer amagat es va editar l'any 1996 i era la seva segona novel·la quan Ribas ja tenia 61 anys. La primera novel·la que va escriure va ser editada l'any anterior, 1995, i s'anomena Els pecats del balneari. Antoni Ribas era conegut sobretot per la seva trajectòria com a cineasta. Entre altres pel·lícules, ha dirigit Las salvajes en Puente San Gil, Amor y Medias, La otra imagen, La ciutat cremada, Victòria, El primer torero porno, Stress de primavera, Una hora en blanc, Dalí, i Terra de canons.

Per a mi, aquest llibre petit m'ha donat més que un llibre documental d'història. És rar però això passa.

Doncs, de què es tracta el llibre? És una petita història sobre l'Enric, un perdedor de la generació postguerra que passa la seva vida jove malvivint a Barcelona, en els barris més foscos. Hi ha un munt de prostitució, d'exemples de malviure la vida, de criminals de poca volada, d'arbitrarietat de batudes policíaques, una època a la presó, i també amors perillosos, amors destructius, amors amagats, i amors que et desfan. Arran del protagonista, l'Enric, naturalment, qui amb vint-i-u anys ja és pròfug de la mili, qui fa una mica de prostitució de tant en tant, s'enamora i es desenamora i bàsicament veiem les seves aventures als barris baixos. S'ha de buscar la vida passant d'una feina a l'altra. Enviat a la presó per ser vagabund, després enviat a la Model, n'Enric està passant una època bastant fosca de la seva vida.

És una novel·la molt àgil, de vegades molt dura i quasi brutalment sencera pel que fa a les situacions i la gent. No hi ha cap filtre. No es veu tot en sèpia i en tonalitats suavitzades, però em sembla amb alta resolució. No. La vida en la postguerra als barris baixos era fosquíssima, especialment si no tenies feina, si no tenies un duro, si no tenies cap lloc on viure. Però el que més m'ha agradat del llibre és que no pretén sent res més del que és. Per a mi és una novel·la negra amb un toc de l'amor fosc i també un retrat d'un jove que es troba i es perd entre dues dones.

Ara que ho sé que l'autor és cineasta, em pareix que moltes vegades es nota. Els capítols poden ser llegits com a escenes bastant cinematogràfiques. I no és cap inconvenient.
Aquesta petita novel·la m'ha agradat tant que ara em buscaré altres llibres o pel·lícules de l'autor.

Aquí teniu el capítol tretze del llibre que m'ha agradat bastant per exemplificar el tipus d'immediatesa amb la qual escriu Ribas. (Cap spoiler)

Vuitè dia de calabós. Finalment, criden l'Enric a declarar. D'entrada, els policies que el condueixen als pisos de dalt l'esbronquen perquè va despentinat i amb els botons de la camisa descordats. L'Enric s'allisa amb els dits els cabells i es corda la camisa.
Quan és al segon pis, el fiquen a una petita habitació i el deixen allà un parell d'hores, dret, ja que no hi ha res per seure. Li han dit, insultant-lo, que no se li acudeixi seure a terra.
Per a l'interrogatori entren a la cambra tres policies de paisà. Els tres vénen amb cadires, per seure ells. De seguida comença la pallissa. La filosofia de la pallissa es basa en un vell proverb àrab: "Pega a la teva dona, que ella sabrà per què la pegues; alguna cosa mal feta deu haver fet." L'acusen de delictes dels quals l'Enric ni té notícia. L'esbronquen perquè anava indocumentat i no tenia cèdula personal d'identificació. Ells els ha donat un nom fals i s'ho han empassat. Per tant, no saben que és un pròfug. Però és un vagabund, un miserable, i això és imperdonable. De l'única cosa que els policies tenen cura és que la pallissa no li deixi emprentes visibles. La sang no els importa, sempre que no quedin ferides obertes en llocs externs.
Al cap d'una hora, hi ha un relleu de botxins. Els primers estan cansats i és convenient substituir-los per d'altres que no ho estiguin.
Mitja hora més i s'acaba tot. L'Enric no ha cantat, perquè no té res per cantar, i els policies queden aparentment satisfets, encara que no reconeixen el seu error. No hi ha cap error: el seu és un joc d'aproximació. No necessàriament havia de ser un delinqüent el destinatari de la seva sàdica violència.
Molt mal parat, caminant a batzegades, l'Enric és conduït altre cop al soterrani. Allí, el boxejador sonat es fa càrrec d'ell. Li dóna tota mena de consells per anar superant les seqüeles de la batussa. Ell en té prou, d'experiència, com a boxejador i com a víctima habitual de la llei de ganduls i malfactors.
Aquella nit, l'Enric no pot dormir ni un minut. Li fa mal tot el cos; segurament té alguna costella trencada. El boxejador li diu que pot estar content, ja que la seva havia estat una tortura neta, a base de puntades de peu i de cops de puny, però res d'aparells sofisticats, ni bestieses com apagar cigarettes sobre el seu cos o aixecar-li les ungles dels peus. Però això no és consol per a l'Enric. No obstant això, agraeix en el fons de la seva ànima que algú es preocupi per ell. Es mor de por en pensar que es pugui repetirla barbàrie. Però en Fred el tranquil·litza una mica, dient-li que en el seu cas, com que és innocent, no creu que hi tornin. Tot té un límit. Ell ha rebut una sola pallissa cada vegada que l'han detingut, però espera deslliurar-se'n aquesta darrera, que l'han agafat perquè ve en Franco a Barcelona, i per res més.
Desè dia. Les entrades i sortides de detinguts a la cel·la han estat constants. Avui s'han endut el boxejador, i l'Enric se sent molt desprotegit. En Fred ha estat un puntal en la seva moral de resistència a les aggressions de tot tipus que ha estat patint. Ara que no hi és, li ha reaparegut la por claustrofòbica. Amb menys intensitat que als primers dies, però amb suficient per tornar-se a angoixar.
Onzè dia. Entren un parell d'obrers, presos polítics amb una moral de ferro. Els apallissen cada tres hores de forma brutal, amb garfis i descàrregues elècriques, però ells, transformats en autèntiques pelleringues humanes, encara proven de contagiar de moral els altres. Als policies de gris vigilants els diuen que el règim caurà i que, si es comporten, no els passarà res amb el canvi. El seu optimisme envers el futur no pot ser major. A l'Enric, l'ajuden, com el boxejador, però d'una forma diferent.
Catorzè dia. Novament criden l'Enric, i novament l'esbronquen pel seu aspecte físic. Com pot, s'arregla una mica, però les taques de sang seca i la roba estripada no es poden recompondre de cap manera. L'Enric està mort de por. Pensa que tornarà a ser interrogat i maltractat, però de seguida veu que no. En un furgó el porten, juntament amb d'altres, a la presó Model.