Text complet aquí
Cap a les dues tenia el broquet en la vàlvula. Vaig posar-hi la meitat de la pintura d'oli dins el cartutx. Llavors vaig tornar a comprobar el circuit. Vaig mirar-me aquesta andròmina tot de nou. Ja vaig mencionar com es veia. Sota circumstàncies normals era tècnicament gens representable. Tanmateix a mi m'importava el principi. Això era més o menys el meu últim pensament, abans que vaig premer el botó. Quin idiota que era, tan imbècil que de veres vaig desinstal·lar el botó del timbre de la glorieta. Hagués pogut agafar qualsevol altre botó normal. Però vaig desmontar el botó del timbre tan sols per poder dir-ho a n'Addi: Prem aquest botó aquí. Quin imbècil vaig ser, home. L'últim, que vaig percebre, era, que tot va esdevenir molt clar i que no vaig poder retraure la meva mà del botó. No vaig percebre res més. L'única manera podria ser que tota aquesta hidraulica no es va moure. D'aquesta manera devia pujar el voltatge per descompte pels núvols, i si en aquest moment algú toca amb la mà, no la pot retraure. Això era. Que vagi bé, bona gent!» Quan n'Edgar tampoc va venir el dimarts, vam anar-nos-en cap al migdia. Al terreny hi havia la policia del poble. Quan vam dir, qui som, ens van dir, que havia passat. També que no hi havia sentit anar-hi a l'hospital. Èrem com atordits. Aleshores ens van deixar entrar en la glorieta. Primer de tot, que em va captar l'atenció, era que damunt les parets hi havia pintura d'oli, escampada per tot arreu, sobretot en la cuina. Encara no s'havia secat. Era la mateixa, amb què vam pintar els plafons de la cuina. Olorava de pintura i de material d'isolació cremat. Der Küchentisch lag um. Tot el vidre era fet miques. Sota hi havia un motor electric rostit, pipes torçades, trossos d'una manguera. Vam encara dir-los a ells de la poli que sabiem, però una explicació tampoc la teniem. En Zaremba ja va afegir de quina empresa n'Edgar havia vingut. Aleshores tot acabat. No vam fer res en aquest dia, ni moure un dit. Vaig enviar tothom cap a casa. Només en Zaremba no s'en va anar. Comencava traure de sota del nostre caravà el nostre vell broquet. El va examinar, i llavors va mostrar-me que la vàlvula no hi era. Vam tornar a anar-hi alhora al terreny de n'Edgar. La vàlvula vam trobar a la cuina dins un tross d'un vell tub de butà. Vaig recollir, que encara hi era escampat, pel més mínim que sigui. També que era ficat a la mesa amb visos. Tornat a casa, ho vaig netejar tot de la pintura d'oli. Durant Nadal intentava, reconstruir tot aquest endreç. Un joc de puzzle més ben dit. No ho vaig aconseguir. Probablement encara hi faltava la meitat de les coses, sobretot un contenedor d'injecció o una cosa així. Volia tornar a anar-hi a la glorieta, però ja l'havien fet miques.« Crec que així era millor. No hagués sobreviscut aquest disastre de totes maneres. Gairebé m'havia anat tan lluny que vaig comprendre n'Old Werther quan no podia continuar més així. Opin però que mai m'havia anat a l'altre barri d'una manera voluntària. Penjat al pròxim penjador o una cosa aixís. Això mai. Però mai vaig tornar realment a Mittenberg. No ho sé si algú ho entèn. Això possiblement va ser la meva errada més gran: Jo - durant tota la meva vida - va ser un mal perdedor. No he pogut patir mai veure'm vençut o perdre la partida. Imbècil qui era jo sempre volia ser el vencedor.
Aquí un trosset de la pel·lícula alemanya seguint el llibre "Die neuen Leiden des jungen W"

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada