El sueño de Ibiza, una pel·lícula d'en Igor Fioravanti

Pel·lícula “El sueño de Ibiza”
(2002 Berlinale)
Ressenya:
Tenia ganes de veure aquesta pel·lícula perquè el títol “el somni d'Eivissa” té molta força.
La història va de tres amics, dos nois i una noia: en Carlos, en Nacho i na Chica. La noia, na Chica, és metgessa, en Nacho és molt espiritual i passa un temps a l’Ìndia i en Carlos, l'altre noi, treballa de tant en tant com a instructor de surf a la platja. Es coneixen de la seva infància, cosa que es veu a l'inici de la pel·lícula. Trenta escassos anys després es tornen a veure. La Chica i en Carlos recullen en Nacho de l'aeroport. En la seva festa de benvinguda a una finca rural, els tres prenen drogues i tenen una al·lucinació molt visual d'un carter que vol donar a cadascú una carta del destí. En Carles és l'únic que diu que no al carter. Temporades i hiverns passen i tornen a passar. La noia (que suposadament  tenia una relació amb els dos nois en un temps) és molt insegura de la seva vida i de la seva orientació sexual. Sembla molt introvertida i no sembla que realment sàpiga ben bé què vol de la vida.

En Carlos, que és el més fogós dels tres, s'empipa amb el seu germà, per al qual treballa, i comença a drogar-se més i més i entra en un món de seducció d'un pintor de mitjana edat que ja estava atret pel pare d’en Carlos. En Carlos ho veu tot com a diversió i no reconeix que té un comportament molt perillós pel que fa al sexe, sigui heterosexual o homosexual. Igualment no té la força de resistir aquest món al qual a poc a poc s'enxarxa. Per contra, en Carles només té el seu somni de muntar una empresa espiritual o un centre espiritual amb els seus coneixements de l'Índia i vol que els seus amics també li donin suport. Els seus amics, tanmateix, no tenen aquest somni i en Franc acaba per separar-se d’en Carlos després d’una època com a socí (a contracor, i perquè Nacho li suplicava tant de fer-ho). Amb els anys, en Carlos s'adona que té la sida i no diu res a ningú. Encara fa la seva vida de festa. Els seus amics no s'adonen d'això. La noia se n'ha anat a viure a l’Àfrica per treballar de metgessa. Allà troba l'amor amb una dona però mor d'un accident. Al final només queda en Nacho perquè és visible que en Carlos s'està morint de sida i en Nacho obre un bar, i entren uns nois i una noia.
Realment crec que la pel·lícula és molt bona, però s'ha de tenir en compte que se produeix uns clixés molt gastats sobre Eivissa: les drogues, la vida plena de festes, l’axis mundi entre Eivissa i l’Ìndia, la recerca espiritual de si mateix a través de les drogues, la confusió de l'orientació sexual, etc.
Si saps que la pel·lícula utilitza bastant aquests clixés, la peli et pot agradar. Si no vols acceptar aquests clixés, més val que no la vegis.

La veritat és que m'ha sorprès la cura i la meticulositat amb què uns detalls, unes escenes de la vida a Eivissa, han sigut recaptades. Alguns altres moments he pensat: això és tan típic com a clixé... Però no, és la veritat. Però bé...

La història m'ha convençut, té força, però igualment aquí tinc un dubte que es refereix a l'orientació sexual dels protagonistes. Els dos nois/noies que trien una sexualitat poc convencional per dir-ho així, i acaben morts. Mmm... Atzar? Voluntat? Càstig per un pecat? No ho sé. És l´únic que voldria canviar. No estaria malament que el bisexual sobrevisqués o la noia lesbiana? O potser els tres?
La pel·lícula segurament m'ha agradat però al final m'he preguntat quina mena de missatge volia transmetre el director d'aquesta pel·lícula. No preneu drogues perquè pot sortir un carter que et doni una carta del destí i acabes mort en uns anys? Mmmm... No pot ser.

La veritat és que tinc la impressió que aquesta pel·lícula s'ha de veure. Les imatges sí que són precioses. Però entendre-la, és una mica difícil.

Aquesta pel·lícula ha sigut nominada a la Berlinale de l'any 2002.