Adéu a les xarxes, adéu a cyber bullying... Adéu a amistats que no ho són

Tenia una conversa molt intrigant avui mateix. I després m'he demanat si sóc jo que és un bitxo raro (sí que sóc, això no és la qüestió però si tinc la idea equivocada) o és que el món en que vivim s'ha desenvolupat d'aquesta manera que ara tenim una societat de merda, on totes les coses són permeses que antigament eren prohibits amb lleis de ferro, lleis eternes i inscrites, lleis amb quines l'havien fet l'humà diferent a l'animal, a poc a poc es perd. A més, concloc tot allò s'ha evaneït. Realment, intentar viure amb aquestes lleis i valors no és res recomanable en aquesta vida d'avui atès no ets masoquista per si de cas.

sentir, ser sensible - cap a fora

patir - cap a fora

ser trist - cap a fora

tenir somnis - cap a fora


admetre que tens problemes - cap a fora

 

 

Dit d'altra manera, si avui en dia, tu ets capaç de no sentir res, de no tenir somnis, de no ser trist, millor per a ti, ets un humà més adaptat, més apte a una vida més a més inhumana, ets el o la que té més èxit que altres. Felicitats però ... alerta que ets humà encara?

La veritat quan veig quins blocs i quines entrades a Facebook tenen més èxits, veig de que parlem i per a on anem. Les entrades més bones, més profundes, més interessants, més humanes es perden, "no tenen èxit" o no reben un o dos "likes" mentre que una broma, una cosa ridícula, un posting d'una imatge d'una persona d'un alt "standing" rep molt més atenció. És trist.

I per casualitat avui vaig trobar aquesta citació en grec.

1. Αν στη ζωη δεν αγαπας και ονειρα δεν κανεις
   μπορει να ζεις, μα της ζωης το νοημα το χανεις
2. If, in life, you don't love and if you don't make any dreams come true
   you may call it life, but the meaning of life is lost.

M'ha agradat aquesta citació perquè és semblant a un màxim que tinc. Viure és arriscar-se. Si no tenim amor, si no tenim somnis, si no tenim sang a les venes, res pel què sóm encesos amb passió, el significat de la vida ha estat perdut.

Sóc una persona molt distinta, molt oberta i vaig pagar per això moltes vegades un tribut massa alt però vaja, és així, no vull canviar-ho i a més no puc tampoc. És la meva personalitat i la meva mentalitat. Sóc que sóc. Tinc emocions, potser sóc un cap de trons, però almenys sóc honesta.

Però si tinc fiança en una persona, vull dir, que la considero com a amic o amiga, també tinc l'idea que aquesta persona, aquest amic, o amiga, el que sigui, possiblement estigui interesada en la meva vida. I aquesta confiança m'han decebut algunes persones... Estic farta. No vull entrar en detalls perquè a més em fa vergonya admetre que a la meva edat soc tan adolescent que em fa mal, però direm així: el que és i les apariències poden decebre molt.

Diguem-ne ... si confio en una persona, i comparteixo el dolor d'un xoc, d'un patiment, una cosa dolenta, això realment és una cosa rara perquè soc en aquest sentit una persona bastant independista i autónoma i també una persona que no s'obri a tothom. Si ho faig és perquè tinc confiança envers d'aquesta persona. Bé. Regals són difícil. Doncs, escric a una persona i realment crec que aquesta persona hauria contestar-me. Rebre un correu per dir-me que haig d'esperar fins que estigui al punt de contestar al principi és molt clar. És clar. Espero. Res. Espero encara més. Però ve el moment quan t'adonis que aquesta persona senzillment no et contesta perquè tot allò no són els seus problemes, i si som sincers, aquesta persona només passa de ti. Així és. Potser soc super ingenua. Potser tinc encara massa somnis d'un món amable, on la gent es preocupa. Si avui en dia no està "a la mode" contestar correus, doncs, ho sento. Per a mi, sí que ho és el més normal del món contestar tots els meus correus. A més, és normal i imprescindible quan es tracta d'una persona que conec, amb que tinc una amistat, i aquesta persona es trova en una situación bastant difícil. És un mirall de la nostra societat que aquestes coses passen més i més amb freqüència i la gent no diu res i així es permet que va tot cap avall. Clar. Això fa vergonya. Però si tothom només calla, aquestes coses passaran més i més. Si aquesta persona de que es tracta pensa sigui així, doncs, molt bé. Estic farta d'escriure, esperar i tenir un nus a l'estómac quan obri la carpeta d'entrada... solament per adonar-me que cap resposta ha estat rebut.

Tot allò em dóna una emoció de decepció, la sensació de buidor, de bullying i també d'haver estat un experiment. Em fa fàstic.

Vaig rebre una experiència molt valorable, molt dolent i molt incisiva. Doncs molt bé! Doncs moltes gràcies per aquesta lliçó!
De fet, em van passar algunes coses molt dolentes en les últimes setmanes (totes relacionades amb les xarxes socials i també amb correu electronic) així que crec que les xarxes socials (com Facebook o com twitter) i tot el tema d'unes amistats virtuals realment no són bé per a mi mentre que estigui tan vulnerable i tan susceptible a l'ignorància que m'envolta. La veritat les xarxes et fan sentir més sola i et donen a més una  sensació de "bullying" en alguns casos.

En protegir-me, giro l'esquena a les xarxes. Giro l'esquena a tothom que passa de mi només perquè tinc problemes, soc extrovertida i m'acudeix a un amic per rebre un consell. Si això és un comportament inacceptable doncs, crec, no crec vull ser acceptable en aquest sentit.

No sé tampoc si vull tornar un dia. En aquest moment tot això em fa fàstic. Crec que aquesta ignorància sembla contagiosa. I em sento tan desplaçada a les xarxes així que fot el camp.

 

Adéu.

 

Nothing could be bring me closer
Nothing could be bring me near
Where is the road I follow?
To leave it, leave





It's under, under, under my feet
The sea spread out there before me
Where do I go where the land touches the sea
There is my trust in what I believe



That's what keeps me
That's what keeps me
That's what keeps me down
To leave it, leave it
Leave it all behind



Shifting the dream, nothing could bring me
Further from my old friend time
Shifting the dream, it's charging the scene
I know where I marked the signs



I suffer the dreams of a world gone mad
I like it like that and I know it
I know it well, ugly and sweet
That temper madness with an even extreme



That's what keeps me
That's what keeps me
That's what keeps me down
I say that I'm a bantam lightweight
I say that I'm a phantom airplane
That never left the ground



That's what keeps me
That's what keeps me
That's what keeps me down
To leave it, leave it
Leave it all behind



Lift me, lift me
I attain my dream
I lost myself, I lost the
Heartache calling me



I lost myself in sorrow
I lost myself in pain
I lost myself in clarity
Memory, leave, leave, leave



That's what keeps me
That's what keeps me
That's what keeps me down
To leave it, leave it
Leave it all behind



That's what keeps me
That's what keeps me
That's what keeps me down
To leave it, leave it
Leave it all behind



Lift my hands, my eyes are still
I walk into the scene
Lift myself in a different place
Just leavin'



I longed for this to take me
I longed for my release
I waited for the callin'
To leave, leave



Leave, leave
Leavin', leavin'
Leavin', leave





Read more: REM - Leave Lyrics | MetroLyrics