Independent on Sunday
... i sóc inclinada de creure que és així. Ja estem amb el tema d'addicions. I Choke és un llibre sobre l'addicció al sexe. A més és un llibre d'un estafador. El protagonista es diu Victor (sic) Mancini. Ha desenvolupat un mètode senzill per a no pagar a un restaurant. Fa com si una mica de menjar s'havia enganxat a la seva tràquea i estigués a punt d'asfixiar (per tant el títol). És clar, no és així, però sempre hi ha gent que et pot salvar... Aquesta gent tan amable de salvar-te la vida es sent responsable per a tu... Doncs, multiplica allò amb uns centenars, i tens uns ingressos molt sans d'uns xecs etc. setmana rere setmana.
Victor també treballa en un "theme park" de l'edat mitjana amb un equip d'uns cracs i perdedors, es tira les noies en un grup d'addictes anònims del sexe, i visita la seva mare la malaltia Alzheimer de la qual ara no permet descloure el que podria ser la veritat desconcertant sobre la seva procedència (de'n Victor).
Victor reconeix que és un addicte del sexe i per tant el seu terapeuta li dóna la tasca d'escriure un diari de la seva vida. Però això només és el punt de partida.
Anem a pensar què passa dins d'un noi fotut, punyeter, i molt addicte al sexe com en Victor Mancini. Anem a veure el món amb els seus ulls. A veure què coi passa, oi.
Què passa quan realment t'enamores amb una persona? Pots deixar a banda aquests jocs, aquestes trampes i aquestes coses que et protegeixen de ... què és de què et protegeixen? Ja l'has de llegir.
Choke m'ha fet riure molts cops, quasi pixar-me rient, però no us equivoqueu, malgrat tot, és un llibre molt refinat, i molt i molt intel·ligent. És un llibre que fa un truc de màgia negra. El pots llegir d'almenys tres diferents perspectives. És un llibre d'extrems. A un costat és un llibre molt pur i molt introvertit, per l'altre costat és un llibre de l'addicció, de la voracitat, de l'obsessió i com un món interior és diferent d'un món d'una persona sense addiccions. I com l'exterior d'un addicte reflecteix el seu món interior.
Però no és així de fàcil concloure i resumir aquell llibre molt i molt intel·ligent. Al primer moment, et fa creure que com a lector ets en una perspectiva superior al narrador de primera persona. Però a poc a poc t'agafa la força de la narració, en altres moments, t'agafa la bogeria, o la còmica d'unes situacions, o la passió que també fa un paper important.
Pot ser que et surt un somriure maliciós i/o empàtic o més aviat et fa riure. Diguéssim si estàs honest amb tu mateix, veuràs com que aquell llibre t'implica, t'agafa per la mà, et fa veure les teves addiccions, les que siguin. L'impuls de repetir una acció que et fa bé, que t'agradi, que et dóna plaer. Un cop, un cop més, i un altre cop més. Ad infinitum.
Doncs, aquest llibre és un llibre que diria és una barreja entre literatura tipus confessionàri, un sarcasme profund, mesclat amb un bonhomia que no es troba molt en aquestes altures. El llibre mateix també és addictiu. No l'he pogut posar al costat fins que no l'hagis acabat. Palahniuk és un mestre de les visions de malsons, però també procura fer-nos entendre el monstre dins nosaltres, que possiblement és res més que la part de la "condition humaine".
Idò. És clar. M'estimo Chuck Palahniuk, però aquest llibre me'l tiraria (suposat si només fos possible). És una obra de mestre.
Chuck, m'has enganxat.
Com quasi sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada