La Belle Dame sans Merci de John Keats

Oh what can ail thee, knight-at-arms,
Alone and palely loitering?
The sedge has withered from the lake,
And no birds sing.

                          II

Oh what can ail thee, knight-at-arms,
So haggard and so woe-begone?
The squirrel's granary is full,
And the harvest's done.

                          III

I see a lily on thy brow,
With anguish moist and fever-dew,
And on thy cheeks a fading rose
Fast withereth too.

                          IV

I met a lady in the meads,
Full beautiful - a faery's child,
Her hair was long, her foot was light,
And her eyes were wild.

                          V

I made a garland for her head,
And bracelets too, and fragrant zone;
She looked at me as she did love,
And made sweet moan.

                          VI

I set her on my pacing steed,
And nothing else saw all day long,
For sidelong would she bend, and sing
A faery's song.

                          VII

She found me roots of relish sweet,
And honey wild, and manna-dew,
And sure in language strange she said -
'I love thee true'.

                          VIII

She took me to her elfin grot,
And there she wept and sighed full sore,
And there I shut her wild wild eyes
With kisses four.

                          IX

And there she lulled me asleep
And there I dreamed - Ah! woe betide! -
The latest dream I ever dreamt
On the cold hill side.

                          X

I saw pale kings and princes too,
Pale warriors, death-pale were they all;
They cried - 'La Belle Dame sans Merci
Hath thee in thrall!'

                          XI

I saw their starved lips in the gloam,
With horrid warning gaped wide,
And I awoke and found me here,
On the cold hill's side.

                          XII

And this is why I sojourn here
Alone and palely loitering,
Though the sedge is withered from the lake,
And no birds sing.

O, què pot turmentar-te, cavaller d'armes,
Sol i pàl·lid, vagarejant?

El jonc s'ha marcit del llac,
I cap ocell no canta.

                          II

O, què pot turmentar-te, cavaller d'armes,
Tan demacrat i tan afligit?
El graner de l'esquirol està plè,
I la collita ja s'ha acabat.

                          III

veig un lliri en el teu front,
Mullada amb angoixa i suor de febre,
I a les galtes una rosa que esvaneix
S'asseca ràpid també.

                          IV

Vaig conèixer una dama en els prats,
Bella per complet - una filla d'una fada,
Els cabells van ser llargs, el seu peu va ser lleuger,
I els ulls van ser salvatges.

                          V

Vaig fer-li una garlanda per al cap,
I polseres també, i una faixa olorosa;
Va mirar-me com si m'estimés,
I va fer un gemec dolç.

                          VI

Vaig posar-la al meu corser,
I res més vaig veure tot el dia,
Perquè s'anava a doblegar cap a mi, i cantava
Una cançó de fades.

                          VII

Ella va trobar-me arrels d'un gust dolç,
I mel salvatge, i mannà celeste,
I per cert en un llenguatge estrany va dir -
'T'estimo de debò'.

                          VIII

Ella em va portar cap a la seva gruta de fada,
I allà va plorar i va sospirar completament adolorida,
I allà vaig tancar els seus ulls resalvatges
Amb quatre de petons.

                          IX

I allà ella em va fer dormir acariciant-me
I allà vaig somiar - Ah! Ai, quin ai! -
El últim somni que vaig somiar
Damunt el prat fred del pujol.

                          X

Vaig veure reis pàl·lids i prínceps també,
Guerrers pàl·lids, blancs com la cera eren tots;
Van cridar - 'La Belle Dame sans Merci
T'ha esclavitzat!'

                          XI

Vaig veure els llavis afamats en el crepuscle,
Amb un avís horrible la boca completament oberta,
I vaig despertar i em vaig trobar aquí,
En el prat fred del pujol.

                          XII

I és per això estic passant per aquí
Sol i vagarejant pàl·lid,
Malgrat el jonc s'ha marcit del llac,
I cap ocell no canta.

A beautiful version of the English version by John Keats and read by Ben Whishaw

Una versió bonica de la versió anglesa de John Keats i llegit per Ben Whishaw