Sebastià Alzamora - Rafel (1994)

La mort I

Avui ha fet cinc anys que et vas morir:
avui, també, t'hem visitat la tomba,
que s'alça blanca, un punt tumultosa,
- amb la innocència del plany per disculpa-,
a la part nova d'aquest cementiri
tan provincià i tan ple de femta humana.
Rafel, tan sols tenies disset anys
quan conegueres el gust de la teva
sang. Jo en tenia setze, i en saber-ho,
vaig assumir la llei de trescar aceres
considerant el final de les coses,
comptant rajoles petites com vides.
Una ambulància anunciava el teu coll
trencat, a entrada de capvespre, i tots
ens abraçàvem: l'esvalot precís
de la caiguda. Ara han passat cinc anys
i t'hem vingut a veure, altra vegada,
ritualitzant la batzegada dúctil
d'una ampla absència, No hem dit massa coses:
hem definit la talla d'una espera
com definírem, cinc anys endarrera,
la pauta exacta dels mesos de maig,
que sempre vénen amb aire de tu.
Concisos, t'hem deixat damunt la llosa
el pes feixuc d'un bon grapat d'aceres.

Rafel (1994)

La mort, II

Cantaren misses, per tu, i les campanes
d'aram et van dir el nom, com pertocava.
Un sacerdot va provar d'ocultar,
amb mots com jungles, el fet que ja sols
fossis un cos que es podria. I nosaltres,
esmorteïts d'acabar amb la infantesa
acoltellada, assistírem l'ofici:
férem lectures bíbliques, estúpides,
amb les butxaques farcides de llàgrimes,
amb els canells enravenats de sang
teva damunt el sòl d'una avinguda.
La vella església era de gom a gom,
com gairebé tot era exagerat
en aquell dia, tot un xic groller,
com de per befa. Això va ser de vespre.
El matí, ben prest, t'havíem portat
cap a la fossa, a bescoll d'al·lots flonjos,
dintre el taüt contraxapat de pena:
els carrers, prims, s'ofegaren de vidre
i comentaris erràtic, fibrosos
de la vergonya del caminar nostre.
Vam escoltar, a cada passa que férem,
els teus peus flàccids, embotits, picar
per les parets de la caixa de roure.
I tot el poble era el so dels teus peus.

Rafel (1994)



La mort, III

Passà un estiu com una sotragada:
cada divendres, puntuals com llunes,
compràvem flors en el mercat del poble
- alguns clavells, potser crisantems blancs -
i les portàvem a la teva estança
de bell cadaver jove. Hi arribàvem
tots tres seriosos, i ens meravellàvem
d'aquella magna pastoral de vísceres
i de marasmes que ens era la vida
en aquells mesos: deixavem les flors
i allà fumavem una cigarreta
amb l'assossec del paladar molt tímid.
Un cert divendres, el sol va sotmetre
els llocs dels homes, amb vermells com xiscles
i tanmateix nosaltres et portarem
aquell manat habitual de ràbia.
Ja de tornada, el sol ens maltractava
totes les passes per carrers plens d'exode,
i se'ns cloïa el pensament, com una
parpella bruta. Xops, un poc febrosos,
la noia d'una botiga ens volgué
abeurar amb una cervesa amarada
d'ombra i victòria. Tots tres vam somriure.
Ja coneguérem que amb l'estiu s'havia
d'acabar aquella mort llarga i absurda.