Una altra història que acaba més o menys bé

Vaig prendre una respiració profunda. Em feia mal el cap.  Era fosc, i semblava que era una habitació mal ventilada. On era?

Vaig sentir la mà d’ algú darrere de mi. La mà va tocar la meva esquena.

Vaig sentir un crit; era jo. Se sentia com una espatlla dislocada.

-Bé, noi, estàs despert?

--------- Si mirades poden matar, mai hagués volgut més que això sí que fos possible.

En lloc d'una resposta, va escopir davant de mi. Ell no va respondre directament, però vaig sentir els seus passos a la terra. Va encendre un llum. Va començar a cantar una cançó popular. Es va apropar a mi, poc a poc. Jo estava esperant un cop, però es va girar i es llepava els llavis i va sortir de l'habitació tranquil·lament. De sobte tot seguia fosc.

Intentava de mantenir-me despert, en va. Quan vaig tornar a la consciència, tenia la boca seca. L'habitació feia olor a oli de motor i de gasolina com un garatge.

Vaig voler aixecar-me, però no vaig poder. Quan vaig despertar-me l’home era just davant de mi. Era alt, portava un vestit i em va mirar. Jo estava encadenat a una cadira amb les manilles.

-Millor estat d’ànim, cabró, eh?

Just quan volia insultar l'home, em va acariciar la galta, com si jo fos un noi.

-Deixa’m. No el tinc el que estàs buscant.

Ell només va riure, es tractava d'un somriure brillant.

-Quin bromista ets....

Va anar al voltant de mi. Va donar-me una mirada molt llarga. Ell tenia mans grosses i seus passos van fer ressò al sòl.

-Vols fer-me creure que lo vas vendre, aquí pels carrers? El rostre seu era contret amb línies mímiques. Estava a prop de mi, vaig sentir quan ell va exhalar.

Vaig intentar moure les mans amb un màxim grau de resistència, però va ser en va. Finalment, es va agenollar davant de mi sense que em vagi fora de la vista. Tenia els ulls color gris blavós amb un miler de petites línies d'expressió que en realitat tenia un aspecte agradable per donar – si no tan sols la seva mirada però hagués estat gelada.

-Tu, petit brivall.

La seva veu sonava equilibrada, gairebé alegre.

-No tinc ningú que vaig matar per diversió, vés amb compte que no ets el primer.

Vaig veure cap als meus peus i després cap al paret, pàl·lid, sense dir res. Si na Sara serà trista sense mi?

-Imprudència, sempre ha estat el dret dels joves.

Va treure un papallona ganivet i el va pressionar contra la meu gorja, amb rutina expert i sense coqueteig.

-Vaja, ets segur?

La meva poma d'Adam es pressiona incòmodament cap enrere. Havia d’esforçar-me per parlar.
-Jo no tenia cap altre opció... sinó de vendre’l, t’ho he dit.

-On és? On és?

Ell sonava amenaçant, no gairebé alegre.

La seva veu era molt baixa, només un murmuri, però es va travessar el meu cor com si fos un altra arma.

Jo estava silenciós. Ell pressionava més forta. Per reflex vaig tossir i la sang corria al meu coll. Vermell, com el vestit favorit de na Sara. Vermella i calenta com el primer dia de maig amb els flors, quan el sol em crema, perquè vull sentir la primavera a la meva pell d’hivern blanc. Vermell com el meu primer cotxe que gairebé em costa un ull i està sempre al taller.

Em va matar ara. És hora de dir adéu. Vaig tancar els ulls per l’última vegada.

Vaig sentir un so metàl·lic en el sòl. L’home havia deixat caure el ganivet.

-Mira, jove, no tens cap idea per salvar-te, la vida es bella quan ets jove.

Ell em va donar un puntada a l'espatlla i va començar riure histèricament. Vaig perdre el coneixement. El suplici no va parar així tan fàcilment.

Va esperar fins que obris els meus ulls després d’una estona. Si jo hagués tingut més tenacitat, més poder per dir-li que prengui’l al cul. Ja estava prou. Jo només volia que s'aturés. I si hagués de morir per això. Tenia les paraules ja als llavis, però ell em va colpejar repetidament a la cara fins que vaig caure en un desmai per uns moments.

Vaig desitjar de tenir més resistència i obstinació. Volia veure a la mort a la cara, volia dir res, però res. Ell em va donar els noms que no vull recordar. Em va estrangular amb les seves mans. Ha estat un partit molt injust. Vaig prendre una brutal pallissa. En copejar no es va aturar. Per fi ell tenia coneixement on estava.

Li vaig dir. Jo estava un fracàs.

Vaig sentir que la meva samarreta estava enganxosa de suor, la brutícia, i la meva sang que va sortir d'algunes ferides. Quin idiota era jo. Havia tingut la insolència de fotre amb persones ben capaç de matar a altres per molt menys que per això. Aquests mafiosos que tenen una mida de coll massa gran, que no els importa, per matar un xic com jo o dos o més – si obstrueixen el seu camí.

L’home s’anava rient. Es va inclinar sobre mi, i jo vaig pensar que em volia matar encara. Però ell ho va deixar, només va recollir el ganivet del sòl i va posar-me la navalla a la meva gorja una altra vegada amb molta precisió. Vaig aguantar la seva mirada. Podia sentir el seu alè a la meva cara.

-La vida és breu, brivall. No juguis amb els grans.

Ara que estic escrivint aquestes línees crec que és així, el que havia dit.

Quan va anar-se va obrir la porta d’un garatge, ell em donava un somriure sincer. La llum que va entrar al garatge, oculta per la seva silueta, que li va donar un halo.

Jo volia alliberar-me. Però jo sabia que no tenia cap sentit amb mans lligades a la meva esquena. Vaig provar-ho tot fins que ja no podia aguantar més. Vaig sentir el gust del sang en la meva boca. Intentava aixecar-me però la meva espatlla em feia tant mal que vaig perdre el coneixement una altra vegada. El meu pensament era molt bàsic i pur. L'amenaça i el suplici era acabat. El meu cap es va enfonsar cap enrere per al sòl. Jo estava en un bassal de la meva pròpia sang. No m’importava gens.

Jo havia jugat en contra de les regles del joc. Però vaig sobreviure.