Zero final feliç. L'art de matar la seva protagonista

D'acord, confes: Per a mi, el part més dur d'escriure un text ha començat. Abans era una mica més senzill. Tens el teu protagonista, l'acció i la tensió d'arc dramàtic. Hi ha necessitats i coses per llevar. Hi ha coses que cal explicar. Altra informació es pot deixar fora.

Però que fas quan tu tens un protagonista de primera persona i la lògica d'acció et demanen per matar el teu anti-heroí?

Llavors, què fas tu amb un narrador en primera persona que acabarà malament? És clar. El vols salvar. Però no es pot. El punt crucial no és que ell ha de desaparèixer, però has de triar la forma de fer-ho sense fer els capítols abans redundants perquè això arruïnaria la unicitat de la història.

Per a mi, més aviat és un problema de tècnica - no de moralitat. Busc una manera per desfer-se'n d'ell. Com ho fas? Ho sent si em repeteix, és més la cosa de la tècnica i no de la moralitat.

La primera intuició és la millor opció a vegades. Crec que he de superar un horror vacui i deixar-ne espais oberts per a la imaginació del lector.

Hi ha finals acabaments ambigus, acabaments violents, acabaments oberts, acabaments on no es pot dir que va passar realment. On va quedar l'ombra d'un dubte. Acabaments irreals. Veus d'ultratomba.

Cartes, trucades, articles d'un diari que podrien aclarir els esdeveniments al lector.

I vosaltros? Que pensau-vos?