AWOL – absent sense
permís
amb les mans palpantsens veiem per la
primera vegadaels mugrons que es
posen durstan erectes, tan dursque pareixen uns
soldats inquiets
joves i brutstacats amb fangi per fi torrats, ressecs,
gairebé morts de ganesles dents, la llengua
i una mossegadaconcupiscents,
aguaitem a les partes més tendres
m’has enxampat, ficat
a les fosques
dins la foscor, el teu càstig que m’espera
fora els privilegis, les meves xarreteres.
la galta vermella
d’una bufetada
l’aire fred entra, aferro les reixes i penso cap a fora
m’has encarcerat, tancat dins un calabós
"ara, traïdor,
fixa't béels càstigs durs et
cauranaixí que aprenguis
disciplina"un silenci tossut
"traïdora, no et
capfiquisque et deixo
sortir-ne o el teu càstig no
sigui menys dur."
collons, tinent, et
prego mercè.fuck, gimme shelter."em preguis
mercè. ara hi corr. no t'escolt."
mentre, conclous amb un somriure hipnòtic d'un gat vell, em
miris de reüllafamat, davant un bol
de llet
dissimulant un fart
de menjar.
llei de
gravetat
al bescoll sent
l’aire calent
una abraçada que crema de sobte
encenent un camí estret i un desig
mig despertat em fiques a un despatx
allunyat de la realitat
una mirada que consumeix
cossos pagans, petons adelerats, i tactes, ansiosos i febrils
entre dolçor i duresa
dins l’anarquia d’un desig
caiem del sofà al sol i guanya la gravetat
dos solistes en una reunió sobirana
amb les endorfines a tota castanya
hide and seek
la duresa segrestada per la dolçor
els melics suats, sorolls d’avidesa
que ningú s’adoni
uix, que no pares, coi, no pares mai!
la mà em tapa la boca, l’asfixia, la severitat
la cortina de fum
que em fa callar
vols que ningú s’adoni
vols que ningú t’enxampi
els nostres pecats amats
tu i jo. la llei de gravetat.
intoxicació I
els teus dits, prims i blancs
m’has fet delirant
prenent la xeringa, metàl·lica, la teva arma a la batalla,
contra un món injust
l’agulla punxa la pell
una explosió al sistema neuronal
a traves de la sang
bessons d’onatge i desig
que t’inundava
a ti, a mi també
a traves del teu cos,
en plena rebel·lió, amagat el perill dins unes clàusules
que no acabes llegir,
amb el que pretext que la vida et mata
t’has venut
a tu mateix
amb el cos
amb que m’has boixat
m’has fet un clau,
un esclau content
a traves del plaer
que m’has robat
amb el cos
que has fotut
la teva vida
un esclau
a través de l’ésser
que has deixat
enrere
dins la foscor, el teu càstig que m’espera
fora els privilegis, les meves xarreteres.
l’aire fred entra, aferro les reixes i penso cap a fora
m’has encarcerat, tancat dins un calabós
mentre, conclous amb un somriure hipnòtic d'un gat vell, em miris de reüllafamat, davant un bol de llet




Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada