Avui parl de mi, de la relació amb la filosfofia, teories lingüístiques, Jacques Derrida i Noam Chomsky.
Vaig començar estudiar filosofia l'any 1989, l'octubre.
Però no m'esperava el que hi trobava, de veres, no m'ha fet feliç. La situació als anys vuitanta, potser la falta de persones al meu abast que realment eren significants, la confusió de tenir 18 anys i
un moment ser sobre-protegida i d'un moment a l'altre haver de viure sola, haver de treballar per estudiar, la presència d'uns professors una mica estranys m'ha fet repensar-ho.Tot plegat em semblava una masturbació verbal, més que res. No em podia identificar tampoc dins aquest grup d'estudiants, ni dels professors.
un moment ser sobre-protegida i d'un moment a l'altre haver de viure sola, haver de treballar per estudiar, la presència d'uns professors una mica estranys m'ha fet repensar-ho.Tot plegat em semblava una masturbació verbal, més que res. No em podia identificar tampoc dins aquest grup d'estudiants, ni dels professors.
Aleshores vaig deixar-ho. L'interès per la filosofia mai no m'ha deixat.
Les meves influències més fortes eren clàssiques perquè vaig llegir molts texts llatins en l'original,i també els autors com Rousseau, Descartes, Spinoza. Crec que tenia un ideal molt alt de la filosofia que no trobava a la universitat. Era un moment breu i cataclísmic i molt descoratjador en la meva vida, igualment era important perquè veia i anticipava que la filosofia no era una assignatura que podria seguir amb tanta passió i amb tanta força com volia. Pot ser que els anys vuitanta eren el segle menys encantador per estudiar filosofia. La guerra freda era tot just superat (?). Hi havia episodis de constructivisme altres teories, teories, contra-teories, hipòtesis, i plagiàries de tesis, etc. Això i altres pistes que la filosofia no era gens lliure de l'atavisme que tant submergia la resta del món. En fi, ja era prou per a mi.
Les meves influències més fortes eren clàssiques perquè vaig llegir molts texts llatins en l'original,i també els autors com Rousseau, Descartes, Spinoza. Crec que tenia un ideal molt alt de la filosofia que no trobava a la universitat. Era un moment breu i cataclísmic i molt descoratjador en la meva vida, igualment era important perquè veia i anticipava que la filosofia no era una assignatura que podria seguir amb tanta passió i amb tanta força com volia. Pot ser que els anys vuitanta eren el segle menys encantador per estudiar filosofia. La guerra freda era tot just superat (?). Hi havia episodis de constructivisme altres teories, teories, contra-teories, hipòtesis, i plagiàries de tesis, etc. Això i altres pistes que la filosofia no era gens lliure de l'atavisme que tant submergia la resta del món. En fi, ja era prou per a mi.
Dit i fet. El semestre següent i després de parlar amb la meva professora de llatí (que era una persona important en la meva vida adolescent) i qui m'implorava "fes-hi una cosa, qualsevol cosa amb llengües", una cosa que tenia com a opció però no em va interessar gaire al moment.
Pot ser que sembla una mica boig però les llengües eren massa fàcil i no tenia cap idea quin benefici es podria derivar d'això.
Tenir 18 anys i tantes opcions pot ser una partida de ruleta russa a l'hora de triar assignatures de l'estudi. Una mica a contracor, encara optant pel camí de medicina i bioquímica, o esdevenir una cantant o actriu famosa, etc. vaig canviar l'assignatura, i vaig concentrar-me amb les llengües que era realment la segona opció. He començat amb un màster en filosofia i amb literatura anglesa i historia. Doncs, després d'un semestre vaig canviar-ho per seguir amb un màster de literatura anglesa, i amb literatura alemanya i història com a segona i tercera assignatura.
Una cosa és certa, si no estudies una assignatura, però t'interessa el tema, mai no afluixis la passió per aquest tema.
El segle passat ha vist uns caps brillants filosòfics. En Noam Chomsky, un Jacques Derrida.
El desmuntatge de logocentrisme i també la teoria de la fragilitat del binari. (deconstructivisme)
Chomsky - ho admet - em fascina molt més que Derrida perquè la seva ment és tan oberta, i s'estén molt més i no és una ment històricament condicionada.
A més, no tan sols és un linguïsta fantàstic que ens va regalar la gramàtica generativa, i també unes teories fantàstiques i molt gratificants per tothom que vol entendre el sistema llengua. Al cap i a la fi, Chomsky personifica per a mi un científic híbrid humanista amb una ment extremament brillant. Sí, sóc molt fan d'ell. I seria boig no admetre-ho.
Un tros de la teoria de Jacques Derrida o almenys una impressió de què deconstrucció podria ser hi trobeu aquí
Un tros de Noam Chomsky on parla sobre la filosofia hi trobeu aquí.
I com em sembla un trosset molt actual, Chomsky sobre les limitacions d'una guerra justa
Al cap i a la fi vaig triar bé optant per les llengües i la història, crec que Noam Chomsky m'ha fet entendre que llengua sense filosofia no és res, i filosofia sense llengua tampoc val.
Tots som molt fans de Chomsky.
ResponElimina