Des de petita sempre he buscat el pas més enllà, potser la recerca del perill (si vols que emprés mots extremadament melodramàtics), potser una optimització del plaer (jo prefereixo aquell pensament), o posat ben trivialment potser una addicció a l'adrenalina i altres substàncies neurotransmissors, o sigui una simplificació o sigui abreviació del camí entre A i B.
Sempre anava buscant i trobant una cosa on puc enganxar-me, sense saber-ho i també sense voler-ho. M'ha passat, així com així.
Ha començat fa molts anys.
Quan era petita, uns amics de l'escola i jo mateixa teníem un joc que (molt sensiblement) el guardarem com a secret davant dels mestres i altres companys que no eren tan interessats en uns "kicks" i "thrills" com nosaltres. Érem molt d'undergound ja. Teníem uns 10 anys si no m'equivoc.
Era un joc, diguem-ne, un passeig entre consciència i subconsciència. El dèiem "joc de desmaiar-seas". Sempre hi havia un grup de tres, quatre jugadors. Un d'aquella colla era el que volia desmaiar-se i havia d'agenollar-se, tancar els ulls, i contar fins a 20 lentament i aixecar-se molt de pressa i posar-se dempeus molt ràpidament mentre un dels altres nois li planxava la tràquea (de la víctima) amb el puny fins que l'altre es desmaiés.
Després d'una mica de recerca, he trobat el "choking game" que s'assembla molt en aquest joc d'abans. És perillós.
Bé, hem jugat aquell joc. És cert. Eren dies salvatges. Hem jugat aquest joc molts cops i no ho sé quants neurones han mort gràcies a això. Boig, sí, adolescent, sí per cert. Doncs per què feiem aquest joc? Ni puta idea. Només em record que el guanyador sempre n'era qui tenia la sort de desmaiar-se més temps que uns pocs segons.Potser que voliem entrar en la foscor de l'insconscient. La veritat és, que ara, vist amb la distància dels anys, em pregunto si ha estat un error de jugar aquest joc. La veritat és crec sincerament que no ho sé. Era un joc d'iniciació, suposo.
Bé, més anys endavant, jocs canvien, escenes canvien, llocs canvien, només una cosa mai no canvia. I el que mai canvia és eternal. És l'única cosa en la pots refiar. I és la recerca per una altra, nova xicota, una addicció, més brutal, més collonuda, que et fa més despert, intel·ligent, més ràpid, més tranquil, més excitat, més solemne, més calent, més de tot, més de tot el que vols. Ja ho tens.
Bé, he d'admetre, si m'agrada una sensació o un estat alterat, tendeixo repetir aquell moment ad infinitum. Bé, si penso amb fredor he de concloure que sí... potser és veritat, sóc l'addicte nascuda.
Me'n puc recordar que quan tenia 20 anys vaig començar prendre speed. Era la droga dels anys noranta. Tot era relacionat amb la rapidesa de l'economia, la creixença dels mercats i l'expansió de tot. Tan bon punt tenia el speed circulant al meu sistema, em sentia insuperable. Una cosa com vestir-se amb un traje de superheroi. Els pitjors dies que tenia la misfortuna de passar eren els dies baixant de speed. És la veritat cruel. Ningú et pot salvar del que veus i sents en aquells moments transformadors. La baixada de speed és una de les coses més terribles que existeixen al món.
Dues setmanes després del meu primer fix, i uns quants més, topava amb una amiga vella, em deia "no acab de creure el que veig". M'acusava d'haver-me canviat en un tres i no res, tan ràpid com no se'l podria creure. Era cert. Era addictíssim de speed. I era fantàstic, bé, si ens restem el temps passat baixant de la droga.
No era l’única droga que prenia i amb què experimentava, però era la droga amb què més ràpidament tenia un enganxo i una simbiosis total. No volia fer res més tret de buscar un altre fix. Era una cosa de provar-hi per una nit de festa, però una cosa ben diferent quan busques les darreres grumes d'una taula bruta i et passes el teu índex sobre la geniva per tenir almenys una mica de fix.
L'amiga era una amiga de veritat i em deia que d'ella no tindria res més d'això. Era mortificada. Com que no??? Era fatal. Necessitava més, cada dia una mica més d'això. La suplicava que m'en donés una mica.
Després de 14 dies. En només 14 dies la meva vida havia canviat d'un estat pur i normal en un estat ben alterat i drogat. No volia viure sense el speed. El món era tan ràpid i bell.
Gràcies a Déu els meus pares mai no varen adonar-se que tenia aquest problema.
Odiava aquella amiga per no procurar-me amb la droga perquè no tenia ganes de trencar l'hàbit que tenia, especialment perquè sabia que ella sí que continuava prendre unes coses que tampoc eren sanes, però avui crec que m'havia pillat i potser m'havia salvat. Després d'uns dies de desintoxicació (que bàsicament era psíquica més que res) i de tenir una certa distància, el món continuava ser el món d'abans. L'addicció s'havia revertit.
Tenia un caràcter molt obert. He pres quasi tots tipus de drogues. Haixix, marihuana, magic mushrooms, speed, tranquil·litzants, morfina, unes pastilles que havia pispat de la meva mare (els pares eren metges). L'única que mai no vaig prendre era l'heroïna, i mdma. I bàsicament el de l'heroïna era només una coincidència, no era res que em podria enorgullir. Les altres drogues, les deia totes sí, sí, i més que un cop. Tenia unes ganes d'experimentar, era perillós. De vegades crec que tenia una sort d'imbècils que mai em va passar alguna cosa dolenta. Ok, tenia un Horrortrip un cop amb LSD però realment sempre volia continuar amb aquest joc que ja coneixia. El joc de fer-se desmaiar a si mateix.
Bé, això era ben ximple. Ho admet. No era res intel·ligent. Era riscós, era juvenil i era possiblement el camí que havia de prendre.
Avui ho sé perfectament que no puc enganyar a ningú, volia experimentar, no eren uns amics falsos, era jo mateixa que tenia ganes de fotre's unes pastilles, uns porros i més.
El que m'ha ensenyat és que qualsevol organisme reacciona molt diferent de drogues de tots tipus. Hi ha gent que tenen un límit molt baix. També hi ha gent que reaccionen molt bé fins que comencen amb una certa substància que et caigui molt bé, i això realment és fatal, fatal per a tu, i si vols pitjor. Era speed era la meva bèstia negra, era un pols màgic i tràgic en el meu cas. El speed em donava tot el que buscava en una droga. Però drogues són com uns crèdits de bancs. Primer pots gaudir d'una estona amb el teu jugaroll nou, però després has de pagar, i en molts casos en pagaràs més que abans.
Molt més.
L'addicció és tan fàcil perquè sempre passa quan no estàs alert que passi però quan t'estàs passant molt bé.
Pot passar amb drogues, amb el teu xicot, amb un joc de pc, amb facebook, amb qualsevol cosa.
La gent que sempre em mira malament i em diu, carai, mai havia pensat que tu havies pogut prendre drogues. O mai havia pensat que podries admetre que hagués estat un addicte en la teva vida.
Sincerament trob aquelles frases ridicules perquè no hi ha classes, no hi ha regles, ni hi ha res més com a fil de conducte per a hommes i dones. Som dèbils.
Potser sóc encara massa ingènua, però seriosament... Per què és tan dolent?
Sí, soc una presa fàcil. M'enganxo ràpidament. M'havia passat. I què?
Però una cosa que és molt més important que prendre drogues, ser addicte, o fer-se enganxar. I això és realitzar (que tens un problema), reaccionar, reprogramar la teva ment i a tu mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada