Isabel-Clara Simó
Un tros de cel
La Simó ens fa patir.
Després d'una infància molt dura i molt malsana a la Xina, de maltractament
físic i psíquic, envoltada de pobresa i sense cap protecció maternal o
paternal, una noia xinesa comença una nova vida amb la seva tia, tot i que la
noia pensa que podria ser la seva àvia. Però quan la tia es mor, el suplici
comença un altre cop. La seva mare la ven a uns macarres que la segresten a
València, on ha de fer feina de puta. El contrast de benaurança, d'innocència,
de creure haver trobat un lloc on podia créixer i haver d'acceptar la
impotència d'una nena segrestada i la coerció a la vida com a puta infantil no
podria ser més gran. Aquesta història és contada en primera persona, fet que subratlla
la immediatesa de les emocions, però també la fa més cruel.
La noia només té
aquell desig d'alliberar-se d'aquest entorn (indret). La llibertat, o el fet de
pensar-hi, i la promesa d'un proxeneta, la fa sobreviure. En complir divuit
anys serà lliure. És aquest fet que la protegeix de tornar-se boja o
enfonsar-se. La noia, quan en fa divuit, s'encara amb el seu amo, que no la vol
deixar anar perquè és molt bona per al seu negoci. Ella, però, insisteix. El
seu proxeneta li havia promès d'alliberar-la. Aquesta proposta de poder acabar
amb la seva esclavitud és una bona equació perquè realment ho és. La novel·la
és un exemple de com les persones més toves, les persones que vénen d'un àmbit més complicat o
torturat, es poden fer fortes per a sobreviure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada