Era una sèrie molt bona que mereix unes quantes línies.
Com a protagonista tenim un professor, inicialment molt tímid, victima, una mica 'underachiever', però extremadament simpàtic però asexual, que es converteix en un home molt viu i lluitador, però també un criminal que tendeix a una certa voluntat de deixar una tabula rasa i tampoc té problemes solucionar problemes esborrant vides dels adversaris.
El nom White és un 'telling name', white (blanc) com a color significa la seva innocència que es perd a poc a poc.
El seu enèmic/amic/fill prodigal és Jesse Pinkman, un drogaddicte i que finança la seva addicció com a venedor de drogues, un ionqui, una bala perduda que de fet era alumne en el mateix institut on Walter White és professor.
Jesse té 25 anys, no pensa gaire, fuma crystal (vidre) , però disfruta de la seva vida, com a Captain Cook. Ven i produeix crystal meth. Walt li xantateja a produir crystal amb ell. Així comença la primera sèrie.
Quan protagonista (Walt) i antagonista (Jesse) es veuen obligats l'u a l'altre, i són partners per força, són móns apart. És una recepta per desastre.
Són una mica com yin i yang.
Es barrallen constantment, cada dos per tres hi ha un gir degut al fet que un d'ells no confia en l'altre. I per què? Són mascles alfa, això és el per què. Al mateix temps, cadascú té un punt feble. Amb Jesse és la relació amb els pares, i amb Walter és la dona Skyler.
Walter necessita més emocions, més intriga i més vida en general. Mentrestant Jesse necessita més disciplina, autocontrol, perseverància i també el mètod científic per veure que la seva vida és molt dirigit per circumstàncies externes.
És a dir, els dos tenen caracteristica que serien fructifers per a l'altre. El més graciós és que tots dos veuen el potencial en l'altre però també les febleses. Una amistat neix i creix entre ells. Encara que es veu una parella molt heterogènica, és una unió amistosa molt profitable perquè es desenvolupen com a caràcters.
Sense voler entrar massa en detalls, és una història d'un home que sap que morirà del càncer un dia o altre i que vol protegir la seva família. És un homenatge a la vida, un document d'una amistat extraordinària, però també de l'amor paternal extrem que de vegades destrueix més que construeix. De fet és sobre un amor que ofega. A més preten reflexionar les grans coordinates del 'American Dream': la llibertat personal, la llibertat d'expressió, els drets civils i la justícia.
Breaking Bad va més enllà, no només és protagonitzant un home fora de la llei. No, són dos. I tot l'entorn també canvia a poc a poc per dibuixar una imatge molt realístic d'un món capgirat, un món on la possessió d'armes, drogues, contactes perillosos i d'un xalet extremadament luxe són les insignies del poder.
El que m'havia agradat molt era la visió Americana però Underground Americana, que és un subtext durant tota la sèrie. No n'hi ha un heroí pur i impecable, sinó un heroí molt antiheroí que necessita un altre antiheroí per desenvolupar-se.
Walter i Jesse aprenen l'un de l'altre.
Walt apren de Jesse
- d'expressar-se, de dir el que pensa, de ser rebel
- de no sempre acabar com a víctima com a l'inici de la sèrie
- de ser més vag, i més espontani com a estrategia de guerra
- de conviure amb la imperfecció
- de viure i de disfrutar de la vida
Jesse apren de Walt
- de planificar molt més les seves passes
- intentar alcançar a la perfecció, que és moltes vegades una barreja de precisió i acuratesa i pensament aplicat amb sentit comú
- confiar en algú que s'ho mereix
- que has de protegeix-te i les teves
- saber quan has de deixar de parlar
Segurament, hi ha molt més, i tot i que són molt leals fins a la fi, o diguem excepte que Walter veu un perill insondable en Jesse perquè és incontrolable i pertant ha de matar-lo. Mentre Walt té una intentionalitat crescut amb rationalisme i pseudo-rationalisme, Jesse és motivat per una cosa encara més pura, l'instinct de supervivència.
Després de totes les dones amb qui era involucrat acaben mortes, vol només salvar-se.
I ho aconsegueix.
Al moment on Walt és cansat de viure, no pot matar-lo, encara que matà a Jane la dona que devia haver sigut la dona perfecta per a Jesse.
Jane, drogaddicte com ell, adaptada com ell, bellíssima, amb una alma tan pura, i un espèrit rebel i adolescent alhora juganera com Jesse mateix.
Quan Jane mor, la part més bella mor dins Jesse, i és l'esperança.
Breaking Bad és una sèrie molt valenta i poc mainstream perquè és nihilística, i no deixa escapar a ningú d'una realitat super mega fosca.
Al principi quan sentia parlar de Breaking Bad he de confessar que pensava que seria una mica com Trainspotting a la Americana, però és molt més que això.
L'advocat Saul Goodman (telling name!) també mereix unes línies. Realment fa funció del pallasso. Explica tot el trama quan es massa complicat, i a més serveix com a divertiment dins un escenari molt fosc. A més simbolitza l'etica del American Dream. Té un despatx oval, !!! com el president, sembla de vegades com una caricatura de la realitat, però de fet és un caracter bastant realistic i bastant simpàtic.
De fet, Saul és el gran conector entre uns amistats estrambòtics.
La fi és una fi atroç, sense happy end. I això és que fa Breaking Bad una sèrie important, una joia entre les sèries americanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada