Mars del Carib de Sergi Pons Codina: egolatria en lloc de menfotisme

He d'admetre una cosa justament al principi. Això serà la primera vegada que faig una ressenya d'un llibre que no m'ha convençut. Per a mi, no és un gran llibre, però no és realment mal tampoc, és una mica entremig. Ara bé, per a mi, és un llibre egòlatra. Normalment només faig ressenyes de llibres que acaben de convèncer-me però en aquest cas faig una excepció. Potser perquè es tracta amb el tema de drogues, d'una vida urbana, els problemes derivats d'un submón, temes que m'agafen i que solc llegir amb avidesa. Per tant, tinc la idea que faig una mica la xulla, el que sigui. M'havia interessat des del primer moment quan vaig assabentar-me de la trama i també quan vaig llegir la contraportada i unes pàgines. Crec la trama de drogues, d'una vida fora del comú està prou bé, però Mars del Carib pateix algunes malalties properes d'un primer llibre d'un autor, o d'un llibre malament editat (?).

Hi ha algunes escenes que m'han sorprès amb la seva afició al slapstick i absurditats quotidianes i que m'han fet riure o somriure sovint. Això no està malament. Però els capítols o les escenes que solen ser més serioses tampoc tenien el pes que m'hagués agradat per fer balanç contra tota l'absurditat presentada. Potser el que menys m'agrada d'aquell llibre és que no sap ben bé si pretén ser un llibre seriós o un llibre de conya. Ni tampoc jo com a lectora puc dir-ho. I això - dic jo - és malament. I molt pitjor, dels temes, sí que en té, però no fa ben ús dels temes que tracta... I això sí m'ha enfadat una miqueta, perquè realment és una pena.

És un llibre escrit en primera persona, des del punt de vista de'n Blai Roca. Pertany a una colla d'amics d'un barri una mica difícil a Barcelona. El bar Mars del Carib és un bar, i centre d'atenció per aquells nois que malviuen a Sant Andreu. Blai ens conta les aventures i malaventures d'una manera prou divertida, de vegades una mica infantívol, però generalment molt divertit, s'ha de concedir. Però, i ara ve el però, el que m'ha faltat moltíssim és el tema de suspens, de l'autenticitat i també una caracterització dels personatges per fer-los molt plàstics. Els personatges tenen la plasticitat d'un Mortadelo i Filèmon transposats a un llibre. Per a mi, era tot una mica massa adolescent, com un noi de 14 anys que ha pispat un PLAYBOY del seu germà més gran i llegir-lo sota els llençols amb una llanterna. No hi havia res per aferrar-se, cap tema, cap persona que realment atrapa el lector perquè queden una mica com un esborrany d'una caracterització. Per això he tardat bastant en llegir-lo.

Una altra crítica. Les escenes eren de vegades senzillament massa llargues, anorgànics, i també falten connexions lògiques. Eren com escenes petites que s'allargaven i s'allargaven, i després finalitza el capítol i com a lector et demanes... "i per què cony era aquell capítol tan llarg???". Doncs, el temps, la rapidesa, o diguem-ne la manca o la pèrdua de rapidesa no m'ha agradat. Per a mi, un llibre ha de tenir un bon ritme que pot variar una mica, però al menys no fa que el lector perdi l'interès en el llibre. És el que m'ha passat cap a la meitat / final del llibre.

Les coses es repeteixen massa. Es com si fos l'autor no confiés gaire en la capacitat intel·lectual dels seus lectors, o pensa que ja s'han oblidat, i per tant ha de repetir i repetir les coses... No m'ha agradat gens ni mica. Supos això s'ha de vigilar. Cobrir aquests aspectes és la feina fonamental d'una editorial, i m'aventuro a dir que aquest llibre no ha tingut molt de repàs i tampoc ha tardat molt en editar-lo, o ha sigut una feina editorial a corre-cuita. No ho sé. Però així pareix. I això fa pena. Senzillament, el llibre perd el ritme, es repeteix tot moltíssim, sí que n'hi ha escenes molt divertides, i també escrit amb una perspicàcia bona, però res que m'ha atrapat per dir-me, va, això està bé. Els caràcters són tots plans, esbossats, poc creïbles i, per tant, fluixos, no es veu cap tipus de creixement. Cap canvi. Cap pas més enllà.

La llei de menfotisme era bona idea, però el llibre realment fa tot al revés. El menfotisme s'ha capgirat... Poca introspecció... Poc desenvolupament del caràcter. És un llibre massa egòlatra. No és consistent amb el menfotisme que té la pretensió de què fos un advocat. En breu: m'ha decebut.

Un últim punt que no m'ha agradat: Falta un caràcter amb què pateixes, amb què comparteixes esperances i somnis. Però aquí falta molt la feina d'una caracterització o manerismes petits del caràcter que el fan simpàtic o bé antipàtic. Doncs: res. Aquesta transposició de simpatia senzillament no passa. Com a lectora no tenia cap relació amb en Blai llegint-lo. En Blai no té força per agafar-te. Això pinta malament.

Realment em sap greu, perquè hagués pogut ser un bon llibre.

Però no ho és.

Falta profunditat. It only scratches the surface. Falten caràcters creïbles. Falta desenvolupament.

És un llibre fast food i egòlatra. El fast food no m'agrada. Els egòlatres molt menys.