Hymn to Intellectual Beauty
The awful shadow of some unseen Power
Floats though unseen among us; visiting
This various world with as inconstant wing
As summer winds that creep from flower to flower;
Like moonbeams that behind some piny mountain shower,
It visits with inconstant glance
Each human heart and countenance;
Like hues and harmonies of evening,
Like clouds in starlight widely spread,
Like memory of music fled,
Like aught that for its grace may be
Dear, and yet dearer for its mystery.
Spirit of BEAUTY, that dost consecrate
With thine own hues all thou dost shine upon
Of human thought or form, where art thou gone?
Why dost thou pass away and leave our state,
This dim vast vale of tears, vacant and desolate?
Ask why the sunlight not for ever
Weaves rainbows o'er yon mountain-river,
Why aught should fail and fade that once is shown,
Why fear and dream and death and birth
Cast on the daylight of this earth
Such gloom, why man has such a scope
For love and hate, despondency and hope?
No voice from some sublimer world hath ever
To sage or poet these responses given:
Therefore the names of Demon, Ghost, and Heaven,
Remain the records of their vain endeavour:
Frail spells whose utter'd charm might not avail to sever,
From all we hear and all we see,
Doubt, chance and mutability.
Thy light alone like mist o'er mountains driven,
Or music by the night-wind sent
Through strings of some still instrument,
Or moonlight on a midnight stream,
Gives grace and truth to life's unquiet dream.
Love, Hope, and Self-esteem, like clouds depart
And come, for some uncertain moments lent.
Man were immortal and omnipotent,
Didst thou, unknown and awful as thou art,
Keep with thy glorious train firm state within his heart.
Thou messenger of sympathies,
That wax and wane in lovers' eyes;
Thou, that to human thought art nourishment,
Like darkness to a dying flame!
Depart not as thy shadow came,
Depart not—lest the grave should be,
Like life and fear, a dark reality.
While yet a boy I sought for ghosts, and sped
Through many a listening chamber, cave and ruin,
And starlight wood, with fearful steps pursuing
Hopes of high talk with the departed dead.
I call'd on poisonous names with which our youth is fed;
I was not heard; I saw them not;
When musing deeply on the lot
Of life, at that sweet time when winds are wooing
All vital things that wake to bring
News of birds and blossoming,
Sudden, thy shadow fell on me;
I shriek'd, and clasp'd my hands in ecstasy!
I vow'd that I would dedicate my powers
To thee and thine: have I not kept the vow?
With beating heart and streaming eyes, even now
I call the phantoms of a thousand hours
Each from his voiceless grave: they have in vision'd bowers
Of studious zeal or love's delight
Outwatch'd with me the envious night:
They know that never joy illum'd my brow
Unlink'd with hope that thou wouldst free
This world from its dark slavery,
That thou, O awful LOVELINESS,
Wouldst give whate'er these words cannot express.
The day becomes more solemn and serene
When noon is past; there is a harmony
In autumn, and a lustre in its sky,
Which through the summer is not heard or seen,
As if it could not be, as if it had not been!
Thus let thy power, which like the truth
Of nature on my passive youth
Descended, to my onward life supply
Its calm, to one who worships thee,
And every form containing thee,
Whom, SPIRIT fair, thy spells did bind
To fear himself, and love all human kind.
Himne a la bellessa intel·lectual
L'ombra terrible d'un poder no vist pas
Està flotant entre nosaltres malgrat invisible; visitant
Aquest món divers amb una ala tan inconstant
Com vents estiuencs que s'arrosseguen de flor a flor;
Com raig lunars que darrere un ruixat a la muntanya de pins,
Està visitant amb un esguard inconstant
Cada cor humà i posat;
Com matisos i harmonies del capvespre,
Com núvols àmpliament difosos a la llum d'estelles,
Com un record que va fugir de la música,
Com qualsevol cosa que per la seva gràcia podria ser
Estimat, i més estimat encara pel seu encant.
Esperit de BELLESA, que tu consagres tot
Amb els teus propis matisos, tot el que irradies, el fas brillar
De pensament humà o forma, per a on te n'has anat?
Per què estàs morint i abandones l'estat nostre,
Aquesta vall fosca de llàgrimes, vacant i desolada?
Demana per què la llum del dia no pas per sempre
Teixeix arcs de Sant Martí damunt aquell riu de muntanya,
Per què cap cosa ha de fracassar i perdre's que un cop es mostra,
Per què por i somni i mort i naixement
Llençat cap a la llum del dia d'aquest món
Tanta obscuritat, per què l'humà té tanta capacitat
Per a l'amor i l'odi, el desànim i l'esperança?
Cap veu d'un món més sublim va fer mai
Al savi o al poeta aquestes respostes:
Per tant, els noms de Dimonis, Esperit, i Cel,
Romanen els records d'un esforç vanitós:
Encanteris fràgils l'encant emès dels quals possiblement no serveix a tallar,
De tot el que sentim i tot el que veiem,
Dubtes, atzar i mutabilitat.
Sols el teu llum com una boirina escampada damunt muntanyes,
O música enviada pel vent nocturn
Pels cordons d'un instrument silenciós,
O llum lunar damunt un riu a mitja nit,
Dóna gràcia i veritat al somni inquiet de la vida.
Amor, Esperança, i Auto-estima, com núvols es desvien
I venen, per un quaresma d'uns moments incerts.
L'humà fos immortal i omnipotent,
(Si) tu, desconegut i terrible com ets,
Mantinguessis mitjançant ton tren gloriós l'estat ferm dins del seu cor.
Tu, missatger de simpaties,
Que creixen i decreixen als ulls d'amants;
Tu, que pel pensament humà ets nutrició,
Com la foscor per una llama a punt de morir!
No te'n vagis quan el teu ombra vingués,
No te'n vagis — perquè la tomba hauria ser,
Com la vida i la por, una realitat fosca.
Quan encara un xaval, vaig cercar els esperits, i corria
pel molts despatxos de música, caves i ruïna,
I llum d'estelles, bosc, perseguint amb passes porugues
Esperances de converses altes amb els morts difunts.
Vaig invocar noms enverinats amb els quals s'alimenta la nostra joventut;
No em van sentir; no els vaig veure;
Quan estava meditant profundament amb l'atzar
de la vida, en aquell moment dolç quan els vents estan cortejant
Tot els éssers vitals que es desperten per portar
Notícies d'ocells i de la florida,
De sobte, el teu ombra va caure damunt meu;
Vaig cridar, i vaig picar de mans en èxtasi!
Vaig jurar què anés a dedicar els meus poders
Cap a tu i els teus: No he complit el jurament?
Amb un cor batent i ulls plorosos, encara ara
Invoco els fantasmes de mil hores
Cada de'ells del seu sepulcre sense veu: van fantasiar glorietes
D'afany estudiós o plaer d'amor
No parava de mirar al meu costat la nit envejosa:
Saben que l'alegria mai no va il·luminar el meu front
Desconnectat d'esperança que tu vas alliberar
Aquest món del seu esclavatge fosc,
Que tu, O terrible BONIQUESA,
Donessis el que sigui, el que aquests mots no arriben a expressar.
El dia esdevén més solemne i serè
Tan bon punt migdia està passat; hi ha una harmonia
En tardor, i una brillantor en el seu cel,
Que durant l'estiu no ho pots veure ni escoltar,
Com si fos no seria possible, com si fos no va existir mai!
Per tant deixa el teu poder, que com la veritat
de naturalesa per sobre la meva joventut passiva
Va descendir, cap als meus provisions vitals per endavant
(Deixa-li) la seva calma, a algú que t'adora,
I qualsevol forma on t'estotges,
a qui, ESPERIT bonic, els teus encanteris, per cert, varen lligar
A tenir-li por de si mateix, i a estimar tota l'espècie humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada