Havíem de quedar-nos aquí fins qui sap quan. A poc a poc vam perdre la noció del temps, de distingir-ne els mesos, les setmanes, els dies, les hores. Que fos així era bo. Avall, més enllà, hi havia baladres; amunt, tot de xiprers i més enlaire, pedres. Vols d'ocells en passar-hi amb la seva ombra enfosquien la terra. Així és com s'esdevenia en els meus temps també, deia el vell.
Els barrots de ferro eren allí a les finestres fins i tot abans que els instal·lessin, encara que no fossin visibles. Ara, de tant veure'ls, em sembla que no hi són; jo no els veig. És que potser tu sí que els veus? Aleshores cridaren els guàrdies.
Van obrir la porta, i empenyeren endins dos carretons plens de síndries.
Ell vell altra vegada ens va parlar: Diantre, per molt que se t'aclareixin els ulls, no arribes a veure res. Veus un gran buit, és un dir: el blanc de la calç, el sol, el vent, la sal. Entres dins la casa: cap tamboret, cap llit, t'asseus a terra. Petites formigues se't passegen pels cabells, per la roba, dins la boca.
Giannis Ritsos
Exile and Return, 1989
Traducció Montserrat Abelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada